ART

Dimecres vaig veure un dels espectacles més bonics dels últims temps i de dificil clasificació. No és ben bé ballet, però ho és. Teatre n’hi ha, perquè s’interpreten uns papers, però tampoc és teatre... música no, però si ritme i tempo. És color i armonia. Plasticitat, coreografia, equilibri. És força i és suavitat. Esperit i cultura. Passió, alegria, emoció... Art  !!

Una pila d’artistes representàven una obra inèdita en un dels temples més idonis per poder posar en escena una actuació d’aquesta magnitut. De tots els actors tres o quatre feien els papers protagonistes, però especialment un, des del primer moment ja es va veure que portava les regnes de l’espectacle i feia que tots els altres es deixessin portar per la seva màgia, pel seu art, per la seva sublim manera de fer la seva feina, com si res, com si fos la cosa més fàcil del món, amb aquella modèstia que només poden tenir els elegits. Elegant amb els moviments del seu cos, i fins i tot quan el centre d’atenció és en una altra banda, segueix tenint presència, per com es coloca, per com dona el peu perquè els altres agafin protagonisme, per com se situa discret, preparat per tornar a intervenir amb més força.

 

Una altra característica interessant és la convivencia de races i nacionalitats. Catalans, castellans, francesos, brasilers, africans.. blancs i negres amb l’objectiu comú de fer que el públic gaudeixi de l’espectacle durant la gairebé hora i mitja que dura i de passar-s’ho bé ells amb la seva feina. Han calgut hores d’assaig per arribar a tal sincronització. I sent un espectacle on la improvització és imprescindible, sembla talment com si cada moviment s’hagués repetit infinits cops, fins a assolir la perfecció. Però no, cada acte és diferent de l’anterior, i el millora... i no se sap on serà el límit...