BUDAPEST

He estat quatres dies a Budapest, la capital d’Hongria i una de les ciutats més boniques d’Europa. O com a mínim això pensava abans d’anar-hi. I no és que sigui lletja, però no l’he trobat ni tant bonica, ni tant romàntica, ni tant “perla” del Danubi com em pensava. Potser hi ha influït el fet d’anar-hi amb un grup de catorze persones, que tot i estar molt ben avingudes, sempre fa que hagis de renunciar a la mena de viatge que t’havies plantejat, per adaptar-te al grup. Hi vam arribar el dijous i allà ja ens hi esperaven la Roser, la Montse, l’Ester, la Gemma i la Cristina, que ja havien pogut conèixer els llocs més emblemàtics. O com a mínim els que els més els interessaven. Durant els quatre dies que hem estat a Budapest he tingut la sensació d’estar-me perdent alguna cosa. No vaig veure cap museu, ni les ruïnes romanes d’Aquincum, ni l’illa Margarida, ni vaig poder berenar amb calma en una de les famoses pastisseries, ni anar en vaixell pel Danubi, ni pujar al mont Geller a veure l’estàtua de la llibertat. Bé, sempre que es viatja ja se sap que tot no es pot veure, i jo sóc més aviat de veure poques coses i gaudir-ne el màxim de temps possible, però me’n vaig de Budapest amb una sensació de decepció i de no haver aprofitat prou bé el temps.

Per sort, també m’ho he passat molt bé. He menjat millor del que m’esperava, he passejat pel barri del castell i sense massa pressa, he pogut moure’m per Pest i descobrir-ne alguns racons, he visitat el mercat, l’Òpera, el Parlament, l’església de Sant Esteve, l’acadèmia de música Frank Listz, el balneari Gellert...

Tot això en grup, i també he fet una escapada al cementiri on hi he descobert un jardí immens, molt ben cuidat, i en un ambient de tranquil·litat total, com toca en un lloc així... No hi vaig veure ningú! Tanta solitud, amb el sol encara baix i les magnífiques escultures que flanquejaven les tombes de poetes, actors, polítics i personatges hongaresos cèlebres allà enterrats, feia d’aquell lloc un espai de calma que invitava a reflexionar... em va anar bé.

L’església de Santa Elisabet, els carrers, una mica deixats dels voltats de l’hotel, prop de l’estació de l’est i alguns jardins de la zona també els vaig recórrer a primera hora del matí, abans d’esmorzar. Sol, és clar.
El balanç, més que positiu.
Els vols van anar bé, l’hotel Wester Best Hungarian és immens, però està força bé, el menjar, ja ho he dit, molt bé, sobretot el gulash, i també els medallons de porc amb una salsa de paprika. Els cafès no són gaire bons, la gent en general molt educada i simpàtica, moltes dones guapes, els temps deliciós, fresquet, amb dies assolellats i alguna pluja minúscula. Els preus més aviat barats, sobretot els del menjar, els transports públics van molt bé, tant els busos com el metro, un dels quals, la línia 1, és un meravellós exemple dels primers transports subterranis que es van construir a Europa. Sent una ciutat tant gran és una necessitat que els transports funcionin com cal. El tramvia també el vam agafar i encara m’agrada més que el metro, perquè també conserva tot l’aire de principis del segle passat i et permet veure la ciutat a un ritme no tant frenètic com el bus ni tant lent i cansat com anar a peu. Tot i que a mi el que m’agrada de veritat, si, és caminar. Acabes rebentat, però gaudeixes molt més de tot plegat.
 

Un cop vam arribar a l’hotel vam anar corrents a dinar i, també corrents al Parlament, on hi teníem concertada una visita. Molt interessant!. Sortint vam agafar el tramvia número 2, corrents, i vam baixar al costat del Danubi on vam seure en una terrassa a prendre alguna cosa. No va acabar gaire bé, perquè ens varen obligar a deixar propina i alguns ens vam emprenyar. I en marxar, de manera totalment fortuïta i accidental, a en Xavier se li va trencar un got. Mala sort... Al cap de deu segons ja ni ens en recordàvem.

Un dels símbols de Budapest, el pont de les cadenes, (on són les cadenes??) el vam travessar a peu i és realment bonic, però, sota el meu humil criteri, no li arriba ni a la sola de la sabata al pont de Carles de Praga. Son molt diferents, però el de Praga és més bonic, més romàntic, més amable per trepitjar-lo (no hi ha cotxes!”) i més elegant. El de les cadenes segurament és una magnífica obra d’enginyeria, i una bona solució perquè els cotxes vagin de Buda a Pest, però sense ser lleig, ni molt menys, no em va agradar tant com imaginava.

Pujar al cremallera fins al castell, just al quilòmetre zero d’Hongria, si que va valer la pena, perquè en poc més d’un parell de minuts vam pujar prou com per tenir una perspectiva fantàstica del parlament i tota la riba de Pest. El castell el vam veure a ritme de grup de japonesos, i no el vaig poder disfrutar tant com hauria volgut, però, com durant tot el viatge, la càmera de fotos m’obligava a fixar-me en els detalls, a aixecar el cap buscant algun motiu prou bonic per retratar, i a mirar-ho tot observant que em cridava més l’atenció per emportar-m’ho cap a casa, ja que no tinc memòria, en fotografia.
Un cop a l’església Mateu, malauradament coberta amb una bastida, i al bastió dels pescadors vam afluixar el ritme i el passeig va ser molt agradable, amb temps per rabejar-nos amb les vistes de Pest, pendents d’una tempesta que no va arribar, i amb temps també d’anar al carrer dels senyors, i veure el poc que quedava d’una l’església destruïda durant la segona guerra mundial. Les guerres i els conflictes amb els països veïns són presents en tot el que anem veient. Hongria és un país que s’ha anat fent i desfent a base de conflictes i de desgràcies. Can Ruszwurm, la millor pastisseria de Buda, estava tancada i no vam poder tastar els seus deliciosos pastissos.
Per baixar del barri del castell vam prendre un autobús que devia tenir molta pressa, perquè agafava les corbes a tota pastilla, i va travessar el pont de les cadenes com una exhalació. Sans i estalvis tornàvem a ser a Pest amb ganes de sopar i de veure encara moltes coses... Pel carrer Jozsef nador arribem a Vorösmarty tér vá i decidim arribar-nos fins al Danubi per fer un volt amb vaixell. Finalment, però, pot més la gana que el romanticisme i girem cua per buscar un restaurant... costa una mica trobar-ne un, però al carrer Dob Utca trobem un lloc fantàstic, amb un pianista que amenitza la vetllada i en una taula tots ben apretadets podem menjar unes amanides i uns entrepans la mar de bons, servits per una cambrera rosseta molt simpàtica. Sortint d’allà vaig poder fumar-me el primer puret a Budapest, passejant pels carrers tranquils, amb una temperatura ideal per caminar xerrant ara amb un, ara amb l’altre i sense cap altre pressa que arribar a l’hotel per descansar... demà tenim excursió !!
El divendres 1 de maig, a un quart de vuit del matí ja som al restaurant de l’hotel a punt per esmorzar. Mengem frugalment, unes torradetes, uns entrepanets (salats), una miqueta d’embotit, quatre pastetes, fruita, que és molt sana, amb iogurt i un parell de suquets de taronja, i per tirar avall un cafetó o un te. Com que ja dinarem fort no val la pena menjar més... bé, agafarem unes taronges pel camí, per si ens agafés gana...

A les vuit pugem a l’autocar de la companyia Cristina Bertran, amb el xofer Pepe que ens portarà en poc menys de tres horetes al llac Balaton, el més gran del... món? una de les joies d’aquest país. A tota velocitat, amb pics de vuitanta per hora, avancem entre els verds camps de blat i els grocs de colza cap a la Hongria profunda, amb ganes de veure natura. Un cop al llac, immens, veiem que no és cap cosa de l’altre món, però ja som allà i en gaudim amb el bon humor que ens caracteritza.

Després de fer un volt, quatre pipis, i de tirant-nos alguna pinya pel cap, tornem a l’autocar a buscar un lloc per dinar... que costarà. Finalment, un cop fetes unes quantes imprudències, de perdre’ns entre cellers que no ens volien donar dinar i de fer algunes trucades, ens acullen en un restaurant de carretera amb pinta de no ser gran cosa, però on ens donen un dinar esplèndid, amb una sopa gulash picant molt bona, uns espàrrecs gratinats, unes amanides, algun bistec, els medallons de porc i alguna cosa més que no recordo. Amb els esmorzars tant fluixos que fem un àpat així ens va més que bé. Els cafès els fem a fora, i en Jordi i la Ester es mengen uns postres exquisits mentre xerrem i fumem al sol. I algú dorm !

De nou a l’autocar cap a Keszthely, a veure el palau- mansió de la família Festetics, amb uns jardins de somni o fem un passeig agradabilíssim i ens fotografiem pel davant i pel darrere. Tornant cap a l’autocar encara tenim temps de canviar a un bon preu. Dues hores i mitja més i ja som un altre cop a Budapest, on, després d’acomiadar-nos d’en Pepe, i de pagar el viatge, tornem a buscar lloc per sopar, aquest cop en una pizzeria del carrer Váci on em menjo una pizza tropical mol típica d’Hongria... A l’hora de marxar intentem no pagar una de les dues taules però ens descobreixen abans de marxar. En Josep diu que l’aigua que ens serveixen com a embotellada es de l’aixeta i els hi explica ben clar, però no l’entenen... o no el volen entendre. Un altre passeig cap a l’hotel, amb puro inclòs, passant per la Gransinagoga, i a dormir. Demà juga el barça i hem d’estar ben desperts.

Dissabte 2 de maig del 2009. Dia per recordar tota la vida per molts motius, però sobretot per un que arribarà cap al tard. Abans hem de fer moltes coses. Em llevo a ¾ de 7 i vaig a fer un tomb pels volts de l’hotel, tinc ganes de caminar sense cap direcció concreta pels carrers de Budapest i tastar el carrer, encara que sense gent, per empeltar-me una mica més de la ciutat. Circulo durant una hora per la zona de la part nord de l’hotel, on hi visito l’església de Santa Elisabet, i hi trobo alguna placeta agradable i uns carrers amb edificis senyorials, però la majoria molt deixats, com si no hi visqués ningú. Pel carrer, algú passejant un gos, més d’un dormint en un banc o arrecerat en una porteria i algun turista insomne i despistat com jo badant i fent fotos. Torno a esmorzar a l’hotel en un menjador solitari, estem pràcticament sols. Sortim tots junts ien tornar a passar per l’església de Santa Elisabet, veiem el rodatge d’un espot i ens mullem una miqueta per culpa d’una pluja inoportuna que, afortunadament, dura poc. Anem a Varosliget, per veure la plaça dels herois, el parc, i el circ estable que el Jordi té interès en conèixer. Tornem amb el Metro de la línia 1, el més antic del... món?

És francament bonic i curiós. Ens deixem dur fins a Vorosmarty tér vá, i pel carrer Vaci anem fins al mercat, el Központi Vásarcsarnok. Davant del mercat tot està en obres i el pont Szabadsag Hid està tallat. Això vol dir que després haurem de fer una volta monumental per anar als banys Géllert. De moment entrem a dins de l’enorme estructura de ferro que acull el mercat més gran, i més turístic, de Budapest, on s’hi combinen parades dedicades únicament als “guiris” amb d’altres com les de tota la vida, amb milers d’ales de pollastre, i carpons, cuixes, cors ronyons... eeecsss !! Però també hi ha fruita, verdures i, és clar, paprika, moltíssima paprika.
Sortint agafem el 44 per anar a l’altra riba del riu a veure, i alguns a tastar, el balneari Géllert, el més famós de la ciutat. La Roser i jo decidim fer només una visita (jo no suporto els banys... i menys d’aigua calenta, digue’m estrany) però tots els altres decideixen banyar-s’hi. Nosaltres fem un cafè amb tota la tranquil·litat... del món? i anem a pujar al mont Gellert, per veure Budapest des de les altures. No arribem dalt de tot, però des d’un dels miradors podem gaudir de la calma i de la vista. Un plaer. Baixem per on em pujat a recollir els pesats que s’han volgut banyar i decidim dinar allà mateix, perquè amb l’hora que és si no dinem allà ja no dinarem. I això si que no !!!
Una cambrera molt amable ens proposa un menú que ens agrada força, amb la ja típica cervesa i, com de costum, jo sense postres.
Caminem per la riba dreta fins al pont Erzsebet i el travessem per separar-nos en tres grups amb interessos diferents. En Jordi i la Ester van al Circ. En Joan, la Maria Àngels, la Montse i el Josep volen anar en vaixell i la resta preferim passejar pels carrers de Budapest i conèixer la basílica de Sant Esteve, l’òpera, l’acadèmia Franck Listz, i el que ens trobem pel camí... potser algun bar amb pantalla gran?
S’acosten les vuit del vespre i a alguns la panxa ens comença a fer rau-rau, però no és per la gana, sinó pels nervis de saber que el barça s’està jugant la lliga a Madrid i nosaltres no ho podrem veure... o si!! Després de saber a base de missatges que primer perdíem i ara guanyem, i veient que això no ho podrem suportar, trobem, gràcies a Deu !!, un bar amb una pantalla gegant, la més gran del... món? I podem veure la segona part, patint, però finalment gaudint com mai a la vida, veient com el Madrid estava a mercè del millor equip del món, i nosaltres érem allà veient-ho i compartint una de les alegries més grans que pot tenir un barcelonista. Per moltes coses, però sobretot per aquesta, aquest dia perdurarà en la nostra memòria. On eres al 2 a 6 ? era a Budapest amb uns amics !!!
Sortint d’aquell meravellós bar, que portaré al cor per sempre,contents i feliços ja se’ns havia obert un altre cop la gana i vam poder sopar en un lloc que havien reservat les dones mentre els mascles galifardeus miràvem el partit.
Sopar bo, com sempre, però, també com sempre, sense postres perquè la cuina no tenia corrent... no s’ho creuen ni ells, però és tard i volen anar a dormir... i ho entenem sense queixar-nos. Ens venen ganes de fer una copeta i caminem sense rumb amb ganes de trobar una terrassa on en vulguin donar alguna cosa per celebrar la victòria, però tots els bars estan tancant i només al final, quan ja gairebé llençàvem la tovallola, en trobem un on fan caipirinyes i altres combinats espirituosos, al carrer Listz Ferenc, al costat de l’acadèmia de música que hem visitat al matí.
Sortint cauen quatre gotes i anem cap a l’hotel amb el 7, perquè avui ja hem caminat prou. Demà és l’últim dia i ja començo a entrar en depressió... em queden tantes coses per veure, i tant poc temps per veure-les !!

Em llevo a les 7 i vaig corrents a la zona sud est de la ciutat, a veure el cementiri Fiumei uti Sirkert, on hi ha enterrats molts dels personatges il·lustres de Budapest. Torno a l’hotel perquè hem d’anar a visitar la Gran Sinagoga. Quan hi arribem hi ha una mica de cua, però en poca estona ja som dins, on un guia jueu ens explica unes quantes coses interessants, i ens fa posar un Kipá a tots els homes. La visita dura uns quaranta minuts, i sortim a fora a fer l’últim cafè de Budapest, abans d’agafar l’autobús per anar a recollir les maletes a l’hotel. Un autocar ens porta a l’aeroport i, via Frankfurt arribem a Barcelona a les vuit, contents d’haver passat uns dies especials, diferents i molt agradables. Jo estic una mica decebut perquè no he trobat la ciutat que m’esperava, i per això decideixo carregar-me una tanca del parking, per desfogar-me, però ni això aconsegueix apaivagar la meva tristor en comprovar que, un cop més, el que és bo, s’acaba !!
Algun dia hauré de tornar a Budapest... o no !!!