TERRA DE NINGÚ

 Poques vegades havia estat tant desconcertat veient una obra de teatre. Sabia que els textos de Harold Pinter no eren fàcils, però no esperava que em costaria tant d’entendre. Bé, més aviat puc dir que trigaré uns dies a saber si he entès alguna cosa, i que l’únic que m’han salvat els actors, i algunes frases aparentment buides de contingut... aparentment. Idees com “pilotes de tenis perdudes i donades per mortes”, o “l’únic que ens queda és el llenguatge”, o bé “canviem de tema, per última vegada”, em mantenien l’esperança. Ells, els actors, assumeixen la gairebé impossible missió de tenir-te assegut a la butaca amb unes interpretacions magistrals. I ho aconsegueixen, encara que algun espectador més cansat del compte de tant en tant faci un cop de cap. Més d’un. Jo vaig estar amb els ulls esbatanats d’admiració cap a la feina dels actors, però pensant que potse

Lluís Homar i Josep Maria Pou és poden proposar el que vulguin dalt d’un escenari i ho aconseguiran. Aquest cop la seva força interpretativa és de tal envergadura que potser si es dediquessin a recitar poemes de nadal amb aquella energia, amb les mirades fulminats o les veus trencades per l’alcohol, m’haurien fet gaudir igualment.

Sí, és una exageració, però quan et costa saber de que t’estan parlant, en alguna cosa t’has de refugiar per no marxar, i aquí tots els actors hi col·laboren. També David Selvas i Ramon Pujol.

Perquè costa saber de que va? Frases que es repeteixen, llargs silencis, preguntes sense resposta, canvis de tema sobtats, inesperats, brots de violència i de calma, crits, murmuris, es coneixien abans?, èxit i fracàs que intercanvien propietari... un autèntic homenatge al llenguatge, que l’alcohol contribueix a oferir-ne la millor versió. Beguda com a refugi per amagar el fracàs i disfressar-lo. I així tots ens enganyem. Tot plegat transcorre en una habitació elegant, però potser també podria haver estat una cel·la, on fins i tot hi ha els carcellers, encara que hi hauria faltat el whisky.

Els personatges, incoherents contradictoris, mentiders o simplement perduts i desesperançats, es troben en un món que els precipita en una caiguda imparable cap a una Terra de ningú, sense camí de tornada.