Un cop més la Clara Segura em demostra que no només
és una bona actriu, sinó que sap triar els personatges que més bé s'adapten al
seu perfil. I que tria bé els actors que l'acompanyen... si és que els tria
ella, és clar, perquè pot ser que aquest mèrit sigui de la directora. I ja es
veu que no és el seu únic mèrit.
La Carlota Subirós ha aconseguit una cosa difícil,
que és combinar la simplicitat d'un espai fosc i despullat amb la complexitat d'un
decorat atapeït d'objectes i de mobles, sense que es faci estrany. La caseta
damunt la plataforma giratòria, un altre encert, destaca en aquell entorn
immens totalment buit i desolat. I les projeccions damunt les parets de la
caseta llueixen encara més en aquell entorn tan sobri. Una música sempre
encertada i ben interpretada ajuda molt al bon ritme de l'obra, potser un pèl
llarga.
El Bruno Oro fa un bon paper. És un bon actor que
només té l'inconvenient de fer uns personatges televisius tant icònics, que
costa desfer-se'n quan convé. La gent reia quan no tocava, potser associant
algun gest o alguna expressió a la d'algun dels seus personatges. Fins i tot em
va semblar que potser buscava aquesta comicitat afegida, crec que
equivocadament. Perquè l'obra ja té prou ingredients per haver-ne d'afegir cap
més.
La moral i les creences més arrelades topen amb la
realitat del desig i dels impulsos. La més fonda de les conviccions no
resisteix la prova de l'atracció física i de la necessitat de deixar-nos
arrossegar per l'impuls de la passió, encara que ens hi oposem amb totes les
nostres forces. I encara que només acceptem la nostra debilitat, per dir-ho
d'alguna manera, i no la dels altres, i menys si es tracta d'un fill nostre.
La Clara Segura pot ser perfectament una dona
italiana, amb aquell caràcter indomable que el tòpic els hi atorga. Geni,
força, expressivitat, temperament, fidelitat, agressivitat... qualitats que es
poden girar en contra quan els esdeveniments no et són propicis. O que et poden
salvar en els moments més difícils, mai se sap.
Marta Ossó i David Marcé,
la filla i el pretendent mariner, aporten una bona dosi d'energia i de frescor
que complementa perfectament la potent presència, sobretot de la Clara, però
també del Bruno.
La resta del repartiment queden
apagats darrere tant de talent.
La barreja de tot dona com a resultat
una representació més que notable, què té la força necessària per què no
s'oblidi fàcilment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada