CAP DE SETMANA INTENS

La colla blava som un grup d’amics que ens coneixem de fa gairebé 50 anys... com impressiona aquesta xifra.

L’Àlex Lloreda, que aquest cop no va poder venir, el David Perez-Dolz, el Domi Duesa, el Nani Pons, el Toni Alós, el Toni Costa i jo ens vam trobar dissabte a casa del Nani, a Roda de Berà. La casa ideal, amb tot el que cal per passar un cap de setmana xerrant, menjant, bevent una miqueta, sí, i dormint alguna estoneta també. Vam fer alguna excursió aprofitant un dia fantàstic de sol i una visita al mar, per ensumar l’aire fresc i salat d’un dia de novembre en que, per sort, no s’hi veu massa gent a la platja de Berà, si ho comparem amb la que hi arriba a haver durant els mesos d’estiu. Ideal.

Al vespre, el Nani ens va preparar una xerrada sobre Andy Warhol i les seves vinculacions amb la Velvet Undergroung de Lou Reed i John Cale, el pop art i The Factory. La cançó de Lou Reed “Open House” del disc Songs for Drella va ser un fons musical esplèndid per una magnífica vetllada cultural-musical-artística que va acabar derivant en un apassionant debat sobre que és l’art.

L’art és bellesa? és bell perquè ens agrada o ens agrada perquè és bell?

Va més enllà de la bellesa l’art?

Més enllà de provocar emocions o d’impactar els sentits?

Discutir ens agrada i ens hi vam passar molta estona, mentre uns anaven sortint a fumar i d’altres ens fotíem de fred. Però ja se sap, que poden fer sis paios de 55 anys una nit en un apartament de platja a l’hivern? Doncs xerrar i beure i fumar... realment hem aconseguit estar junts amb absoluta comoditat, sense haver de fer cap esforç per aparentar res, ni forçar cap conversa, ni dissimular defectes. Ens coneixem tant que sovint ja ni ens escoltem perquè ja sabem que direm... vull dir que ens tallem i ens interrompent sense miraments, convençuts que no ens ho tindrem en compte. Les discussions pugen de to, ens exaltem més del compte, sense arribar mai a emprenyar-nos. Només faltaria que a aquestes alçades encara no poguéssim suportar que un amic ens portes la contrària amb tota la seva vehemència. És un exercici de contenció que ajuda molt a anar pel món. Però sincerament alguns cops es posen una mica massa pesats. I jo potser també. Però ells encara més...

I finalment el Toni Costa ens va oferir el privilegi de llegir alguns dels seus poemes, que vam recitar tant bé com vam poder, i que també ens van portar a reflexionar sobre el paper de la poesia o si ha de ser realista o abstracta... sí, entre el vi i el Whisky podríem haver aprofundit sobre qualsevol tema.

El dissabte per la tarda va coincidir que li preparaven una festa sorpresa al Joan Escarrà Ferrer, amic de mili amb qui feia 15 anys que no ens veiem. I vaig agafar el cotxe després de menjar la fideuà que vam fer amb el David, esplèndida, i vaig recollir a la Roser a Sarrià per anar cap a Vic on vam veure al Joan i la seva família i amics, ens vam emocionar i vam fer plans per no deixar passar mai més tant de temps sense veure’ns. En Joan és un paio magnífic, amb qui va congeniar molt i amb qui sempre ens hi em trobar molt a gust, com també amb la Mima, la seva dona.

Després d’abraçades i petons vam tornar cap a Sarrià i vaig seguir un altre cop cap a Berà, on els vaig trobar acabant de sopar i em vaig poder reincorporar al ritme del cap de setmana fantàstic després de set hores d’haver marxat. Per res del món no m’hauria perdut aquella nit de dissabte, ni un esmorzar plegats de diumenge, ni l’excursió, el vermut, el dinar carnívor... ni tot el que va venir després, inclosa la brigada general de neteja exhaustiva de la casa.

Un cap de setmana intens que es va acabar amb un passeig per Sitges amb el Domi i el David i amb ganes de repetir... però d’aquí uns quants mesos, tampoc cal que exagerem !!