UN GRAN DIA

Sortíem de casa la meva filla Roser i jo, i des del primer moment ja vèiem que era un diumenge diferent. A mida que ens acostàvem als jesuïtes trobàvem veïns i coneguts, alguns en la mateixa direcció que nosaltres, d’altres tornant satisfets, saludant-nos amb emoció. Molta gent caminant cap a la part de dalt del carrer Carrasco i Formiguera, amb una alegria discreta, sense cap atabalament, amb aquella calma decidida del qui va a fer alguna cosa excepcional, especial, però que ho fa de manera responsable, contenint les emocions però conscients de la transcendència de l’acte i les conseqüències tant importants que se’n podrien derivar si som molts els que ens manifestem. Tot tenia aquells regust de moment important, aquella sensació d’estar a punt d’acomplir un desig llargament esperat, fins i tot pels nostres pares i avis. La pluja fina que queia sense massa convenciment i el fred suportable de novembre no eren cap impediment ni feien cap mena de nosa. Si ens havíem de mullar ens mullaríem, i si calia passar fred, se’n passava.

Just al punt on calia entrar a l’edifici ja hi havia una mica de cua. Cap queixa, cap retret, tothom es posava al seu lloc amb calma i avançàvem cada cop més conscients que fèiem el que calia. I que érem molts. Molts més dels que pensàvem, i molts més del que alguns voldrien.

La sala on hi havia instal·lades les urnes era plena de gom a gom. Gent de tota mena, amb els fills, amb els pares, i algú empenyent una cadira de rodes amb l’avi o l’àvia que tampoc s’ho volien perdre. Nens que posaven la papereta del pare dins l’urna i responsables de mesa que la posaven a l’abast de l’avia que no hi arribava. Salutacions amb aquells que veiem cada dia, però que fins ahir no ens havíem saludat i que ara ja ens saludarem per sempre. Abraçades emocionades amb aquell amic que trobaves allà, per sorpresa. Sorpresa també de veure aquell botiguer, o aquell veí que no esperaves trobar allà, perquè no imaginaves que fos partidari de la consulta. Emoció de veure un avi plorar. Pell de gallina constant, de constatar que som capaços d’organitzar-nos sense incidents, sense baralles ni retrets. Que cadascú voti el que vulgui. Tots vam trobar aquell conegut que sabem que votarà que no, i quina alegria veure’l allà !!!

No volem guanyar... bé, si que ho volem, és clar que volem guanyar, però sobretot volem saber. Saber si realment som més els que volem ser independents que els que no ho volen. Saber si algun dia podem tenir allò que tant hem somiat, un país lliure, petit, just, que generi il·lusió, que sigui capaç de corregir els errors d’altres països més vells, i que escolti a tots els seus ciutadans, pensin el que pensin. Que no els menystingui quan s’organitzin per expressar les seves discrepàncies i que busqui vies per resoldre els problemes.

 

Catalunya no serà el país de les meravelles, no ho serà. Però si que pot ser els país de l’esperança, on puguem confiar en el que ens governen i notem que ells confien en el poble, i que no ens tenen per babaus. Això potser costarà o potser serà impossible, però serà culpa nostra i de ningú més, i per tant, estarà a les nostres mans resoldre-ho, i no en mans de persones amb altres interessos.

Catalunya pot ser molt millor del que és ara sent una part menystinguda d’Espanya. I em faria una il·lusió immensa poder-ho demostrar. Poder-ho provar si més no. I la suma de moltes il·lusions podrà fer possible qualsevol cosa. Fins i tot convertir en realitat el somni d’una Catalunya lliure. Sense violència, amb arguments, amb la tossuda convicció que tot és possible.

¿Seran capaços aquells que no atenen a cap argument de reprimir les seves ganes d’atacar-nos? Es contindran aquells que ens voldrien sotmesos, com gairebé sempre?

Els catalans no volem marxar enlloc, ens quedem allà on som. El canvi que volem només és una relació política diferent, com la que Espanya té avui amb França o amb qualsevol altre país. Tant greu és? Tant impossible? Tant impensable? Doncs a mi no em sembla tant complicat...