VILAFRANCA

Una família es troba per Sant Fèlix  a la casa de la filla gran, a Vilafranca del Penedès, i durant el dinar es descobreix un fet que reobre velles ferides i en crea de noves. Van apareixent retrets, rancúnies i frustracions acumulades durant anys que provoquen l’enfrontament entre germans, cunyats, pares i fills i desemboquen en situacions de moltíssima tensió o surten a la llum les febleses i les misèries de cadascú.

L’obra està ben escrita, ben trenada, les situacions avancen amb fluïdesa i amb  personatges ben definits. L’argument juga amb els sentiments de l’espectador, viatjant del passat al futur per incidir en els canvis que la vida ens pot arribar a provocar, en els errors que podem cometre en moments aparentment banals, i en les conseqüències funestes que poden arribar a tenir aquest canvis i aquests errors. Canvis sovint forçats per les circumstàncies i errors voluntaris, o potser també forçats per el nostre propi orgull o per la incapacitat de superar els entrebancs que la vida ens va posant al davant.

Les relacions amb els fills i el tracte desigual que sovint els hi dediquem poden provocar enveges i generar conflictes que acaben esdevenint irreparables. És possible sentir-se identificat, en major o menor grau, amb alguns dels fets que viuen els personatges, i aquí és on crec que l’autor juga amb els nostres sentiments, perquè d’una manera o altra , qui no ha viscut situacions de tensió a causa de desavinences a la seva família? Qui no té una fotografia on tothom somriu, darrere de la qual si amaguen relacions difícils marcades per la gelosia i la desconfiança? O qui no té una imatge que porta bons records, on tots semblàvem feliços, que ja no es possible repetir a causa de malalties o trencaments familiars?

Des del punt de vista del contingut l’obra és impecable, però no puc dir el mateix de la posada en escena. L’escenografia és correcta i ajuda a situar a l’espectador. Però els actors no estan a l’alçada. Vaig haver de fer un esforç per no distanciar-me de l’argument, a causa del que a mi em van semblar unes interpretacions molt fluixes, desiguals, fins i tot impròpies del lliure. Voldria creure que hi ha influït els nervis de l’estrena, però em consta que ja se n’havien fet molt es representacions abans, i per tant representa que ja està prou rodada.

No entraré a qualificar ningú, perquè cap actor mereix el que ara diria, i només faré tres excepcions. La Vicky Luengo, una actriu jove i més que prometedora, destaca per damunt de la resta, amb una interpretació plena de frescor i naturalitat i una presència escènica més que notable. El David Bagés, tot i que més fluix del que és habitual amb ell, sempre fa un paper destacable, i aquest cop també es salva de la desfeta. El Manel Barceló té un paper difícil que resol més que bé, i m’ha emocionat més d’un cop amb ben poca cosa. A banda d’ells, l’Anna Ycobalzeta, que sempre m’agrada, aquest cop força menys brillant que de costum, tirant a normaleta, i un jove Marc Rius, que té un paper més reduït que la resta, però que com a mínim sorprèn i posa una mica de llum a l’escena.

Sí que vull destacar de manera especial a l'Anna Roig, i la seva sensibilitat per cantar uns temes que afegeixen emoció, tendresa i un punt de sofisticació al conjunt de l'obra que s'agraeix. 

La conclusió final és que val la pena haver-la vist, però que amb una tria d’actors més acurada pot millorar moltíssim. O amb més assaig i una direcció millor...