Assegut a la mateixa cadira de sempre, on hi passo tantes hores, amb el nas a mig pam del vidre, veig el meu petit troç de món. Però avui tot és diferent.
Tot el que passa al meu davant és nou i sembla com si alguna cosa terrible anés a succeir. La gent corre amunt i avall i al carrer hi ha una gran sensació de desconcert. Tan gran és l'enrenou que un nen cau i la turba el trepitja. Jo podria haver fet alguna cosa per ajudar-lo, però més aviat hi disfruto! La mare, histèrica, inpotent, segueix endavant arrossegada per la multitud. No és l'únic cas. Molts, sobretot nens i vells, no poden seguir aquest ritme frenètic i cauen a terra, devorats a l'instant per la gernació que fuig, encara no sé de què o de qui.
El soroll comença a ser insuportable i els crits, esgarrifosos, em punxen el cervell.
De sobte, i com si un cop sec de la meva mà en fos el detonant, tot s'atura. Un vehicle estrany, mig cotxe, mig avió, apareix dins del meu camp de visió. Segur que és el responsable de tot. La gentada, ara inmòbil, segueix amb la mirada l'aparell, que, a poc a poc arriba allà on sóc jo i es para. Amb un so agut i metàlic s'obre la porta i en surt un èsser espantós, en forma de rèptil llefiscós, que, sense deixar reaccionar a ningú comença a disparar com un boig a tort i a dret, provocant una desvandada tremenda, i una pila de morts i ferits.
Com era de preveure, aquest terrabastall eixordador ha fet reaccionar a mon pare, qui, entrant d'una revolada a l'habitació i en un estat de gran exitació, m'obliga a baixar el volum de l'aparell i em prohibeix de manera terminant tornar a fer servir aquest nou joc en el "seu" ordinador. De fet, ja em començava a fer mal la mà de tanta gent com havia arribat a matar.
Toni Juanet , 7-11-99
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada