Ni amb set catalans a les seves files, ni veient que juguen a l’estil Barça, ni quan han guanyat la copa del mon. No hi ha res a fer. No he aconseguit il·lusionar-me amb la selecció espanyola. Encara no tinc clar si el motiu és la festa que s’organitza després, que em provoca urticària, o si el meu cervell no suporta veure guanyar a aquells que impedeixen que existeixi una selecció catalana. Bé, els que juguen no ho impedeixen, però els polítics que la promouen i la mantenen si que en són responsables.
Quan l’Iniesta va fer el gol i vaig sentir alguns veïns cridar, no vaig poder reprimir un “calla burro” que la meva dona em va recriminar, potser amb raó. Però em molesta veure algú gaudir d’aquesta victòria. No hi puc fer més. A mi, que un senyor de Múrcia o una senyora de Madrid saltin d’alegria amb les victòries d’Espanya em sembla normal, i no em fa ni fred ni calor. El que em molesta és que algú de Catalunya aprofiti l’avinentesa per treure de cop el seu espanyolisme polític, i el seu anticatalanisme. Alguns fins i tot vomiten càntics que creia oblidats, com el Cara al sol, i treuen símbols franquistes, cosa que hauria de ser motiu suficient per fotre’ls-hi un bon puro.
Però es veu que ho hem de trobar normal, que ho hem de respectar, que els que es passen només són quatre i que la majoria són bona gent... si, però a Catalunya qui té una bandera espanyola a casa? Jo no en tinc cap, com a França crec que ningú en deu tenir. Només aquells que tenen un fort sentiment nacionalista espanyol, i un encara més fort sentiment anticatalanista. I les victòries de la “roja” no col·laboren a fer que cada cop siguem més els que anhelem una Catalunya independent. Més aviat al contrari. Ja sé que es trist que uns quants partits de futbol influeixin en el futur del país, però és així, que hi farem. A vegades la il·lusió no entra pel cervell, sinó pel cor, per les emocions més primàries. I la lògica de la raó pot quedar anul·lada per l’eufòria d’un gol... és una pena, sí, però em sembla que malauradament és així.
Aquest són els motius de la meva aversió a les victòries d’Espanya.
He de reconèixer que quan vaig veure en Puyol i en Xavi amb la senyera vaig experimentar un cert alleujament. Va ser com un petit desgreuge davant de tanta rojigualda com em vaig haver d’empassar. És el mínim que podien fer els catalans de la selecció per rescabalar-nos una mica per la marabunta que ells mateixos han provocat.
Per part meva, queden perdonats.
I espero veure’ls algun dia amb la samarreta de la meva... la groga?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada