ELS MARAGALL

Aquest cap de setmana de tots sants, a més de dedicar-lo com cada any a les castanyes i els panellets, també l’hem dedicat als Maragall. Primer va ser divendres, que vam anar al Teatre Nacional a veure “Joan Maragall, la llei d’amor”. Vam viure un dels moments més emocionants en un teatre quan la Montserrat Carulla va recitar el cant espiritual amb una mestria i una elegància insòlites, no diré que sorprenents, perquè de la Montserrat Carulla ens esperem sempre el millor, però si que potser no esperava que aconseguís fer-me saltar les llàgrimes recitant un poema que ja fa anys que em sé se memòria i que pensava que ja no em podria sorprendre escoltant-lo. Sí, em va sorprendre la naturalitat, la força, la contenció, els matisos, la dicció i, sobretot, la claredat amb que em va arribar directament al cor, a causa no només del contingut si no sobretot de la seva interpretació precisa. A part d’això, moltíssims altres moments brillants, amb alguna llagrimeta, també, sobretot veient com qüestions relacionades amb el país i amb la llengua no han canviat amb els anys, i que per tant no val la pena escarrassar-se fent didàctica. Si Maragall no va poder convèncer cap espanyol, bé, només a Unamuno, de la necessitat d’acceptar i entendre els catalans i la seva llengua, ara no serem nosaltres ni els nostres pobres polítics qui ho farem. Bé, el tema dona per molt, però Maragall s’hi va escarrassar fa cent anys i no va aconseguir res.
Tots els actors, Paula Blanco, Joan Anguera, Victòria Pagés, Albert Pérez, Àngels Poch, Fèlix Pons i la ballarina Rosa Muñoz, a part de la magistral Montserrat Carulla, van estar molt bé, tot i que potser em va costar d’entendre el paper de la ballarina i en alguns moments fins i tot crec que em va distreure. La resta, des de la tràgica interpretació que fa la Paula Blanco de la Vaca cega... “Topant de cap en una i altra soca...” dalt de la cadira con una criatura, passant per Joan Anguera i el seu planer....”Apreneu el parlar del poble, apreneu dels pastors i els mariners... “ i pel coral “Escolta Espanya la veu d’un fill que et parla en llèngua no castellana...” i tants altres moments brillants.
Pel que fa al cor, també exel·lent, em va impressionar sobretot la versió del Cant del retorn amb música de Xavier Ribalta, però en general el vaig trobar molt encertat, tant en les interpretacions, com la del Per tu Ploro de Pep Ventura, com en els moviments escènics, que ajuden a omplir un escenari potser massa sobri. I la música de Wagner acompanyant el Cant Espiritual, que l’acabà d’arrodonir. Una gran nit.
I diumenge, després d’un molt bon dinar al restaurant Neri, a la plaça Sant Felip Neri, vam anar al cine a veure “Bicicleta, cullera, poma”, un documental sobre la malaltia que pateix el net de Joan Maragal, Pasqual Maragall, ex alcalde de Barcelona i expresident de la generalitat.
Perquè no vaig ser conscient de que una persona formidable ha estat president del meu pais?, em vaig preguntar després de veure la pel·lícula. La dimensió humana del personatge, la capacitat d’actuar sense apriorismes, sense complexos i amb total independència, queda palesa en el que durant molt de temps vam anomenar “Maragallades”, i que jo diria que van ser mostres de personalitat i de caràcter. Però la política és com és, i no es permet fugir dels dogmes del partit a ningú... ni tant sols al president...
És un plaer veure’l en els moments íntims, envoltat per la gent que l’estima (i molt), i sense el filtre ni els condicionants de la política. Fa patir, sí, i sap greu veure com avança l’Alzeimer, però també entendreix veure com el seu entorn entoma la situació, i l’afronta amb tota la dignitat del món. I es fan seu el projecte de tirar endavant la fundació i lluitar per poder trobar la manera de guarir la malaltia.
Un exemple de sensibilitat i de bon periodisme per part d’en Carles Bosch i el seu equip, i un exemple d’esforç i de superació d’en Pasqual i la seva família. Val la pena anar-hi.