TEIATRU

Divendres dia 25 vam anar a veure Truca un inspector, l’obra de John Boynton Priestley que aquests dies s’està representant al teatre Goya sota la direcció de Josep M. Pou, amb ell mateix interpretant l’inspector, i en Carles Canut, la Victòria Pagès, el Ruben Ametllé, la Paula Blanco i el David Marcé fent la resta de personatges.
La Roser i jo, com suposo que fa molta gent, quan parlem de “teiatru”, ens referim al teatre més clàssic, aquell on tot és com a de ser, l’escenografia realista, el vestuari cuidat fins al detall i sobretot les interpretacions, amb un punt d’afectació i sobreactuació. Divendres vam anar al Teiatru.
Truca un Inspector és un clàssic. I reuneix totes les característiques d’aquest teatre “de veritat”, que a tanta gent agrada. Un text amb intriga, sorpreses, un punt de crítica social i una estructura dramàtica impecable. Tot s’entén a la primera, que s’agraeix, i el que no, s’acaba entenent finalment amb algun cop d’efecte. Qualsevol acció nostra, encara que de moment no ens sembli massa greu, pot acabar tenint conseqüències funestes, de les que en serem, doncs, responsables. És una teoria una mica agosarada, però interessant... dóna per pensar-hi una mica, oi?¨

Uns actors molt bons, amb el mestratge d’en Josep M. Pou, aconsegueixen que entrem en la trama i que el text avanci amb naturalitat, sense gaires esquerdes, només algun moment de sobreactuació, tant per part de la Paula Blanco, que fins avui sempre m’ha agradat molt, com del David Marcé, que pel meu gust exagera una mica massa.
Em va fer patir una mica el Carles Canut, perquè estossegava sovint, mostra clara d’un constipat que segurament encara el va fer patir més a ell. Veure’l fumar-se un havà, del que em va arribar el seu excel·lent aroma, em va fer sentir una saníssima enveja. Em pregunto si ell en gaudeix plenament damunt l’escenari, pendent del text i de tot plegat...
En Josep M. Pou fa fer una demostració més del seu domini de l’escena, dels temps, de les pauses i els silencis. Del gest i la mirada, de la declamació. Com recita ! com entona ! ... i com fa el que vol amb la veu i les paraules. Veure’l i escoltar-lo sempre és un plaer. Fa un inspector que serà difícil de superar.
La Victòria Pagès no falla. Sempre que la veig es supera una mica, i tinc la sensació que acabarà sent d’aquelles actrius de referència. Encara és jove, i tant si fa papers que representen dones més grans com més joves sempre els hi troba el punt just. O com a mínim jo me la crec, i amb això en tinc prou.
En Carles Canut té un perfil molt concret, que el fa ideal per al personatge que representa, l’aspirant a Sir, el senyor Arthur Birling. Sí, el paper sembla escrit expressament per ell, i quan un actor s’apodera així del personatge ja no l’imagines interpretat per ningú més. És un mèrit seu, i suposo que del director.
El Ruben Ametllé està perfecte en el paper de cínic jove fill de família més que rica. La seva actitud canvia a mida que anem coneixent-lo més, i alguna expressió subtil ens ajuda a llegir algunes coses abans de que s’explicitin.
La Paula Blanco, a qui vaig veure al Jardí dels cinc arbres i a Maragall la llei d’Amor, i que em va agradar molt, aquí no m’ha acabat de fer el pes. Sense estar malament, perquè no només no ho està, sinó que puc dir que aguanta bé el nivell de la resta, no m’ha impressionat com esperava. És d’aquelles actrius joves que quan les descobreixes penses que sempre et sorprendran en positiu, que a cada nova interpretació superaran l’anterior, i és clar, sempre no pot ser així. És una molt bona actriu, i segur que farà grans papers, però a Truca un inspector fa un personatge massa estrident al principi i massa cerebral al final. Segur que és més una qüestió de direcció i de concepte, que no pas d’interpretació, però el resultat no m’ha agradat. Possiblement no li he d’atribuir a ella, i si és així, me n’alegro, perquè m’agrada molt aquesta actriu.
I a en David Marcé també li trobo a faltar una mica més de subtilitat, encara que el text ja demana que sigui com una mena d’adolescent mal criat i superprotegit, tenint en compte com acaba la cosa, podrien haver-lo dotat d’una mica més de maduresa, si més no amb l’actitud.
En general va ser una més que agradable nit de teatre, a la fila 5 del Goya, el millor lloc per veure l’obra i per estirar les cames.
I per seguir la tònica de la majoria de teatres, el bar és massa car i el menjar massa escàs i no massa bo. No sé que ho deu fer...