No, no hi ha gran cosa a celebrar. Potser la redescoberta del Lliure de Gràcia (encara no hi havia estat !!!) o la constatació que tenim uns bons actors, malgrat un text avorrit.
He sentit parlar sovint del teatre de l'absurd, on no hi ha res lògic, ni cap estructura ni construcció dramàtica, on algun personatge fa i diu coses que no venen a to i que sorprenen tothom, fins i tot els altres personatges, que tot i així no se n’estranyen gaire.
Sí, Harold Printer va escriure una obra absurda, on retrata una suposada decadència cultural d'uns nous rics, sis personatges que sopen en un restaurant, i que demostren una baixesa ètica i moral estupenda, que contrasta amb l'educació del cambrer, que posa en evidència diversos cops la superficialitat i falta de formació dels clients. I Lluís Pasqual encara exagera més aquesta visió ridícula amb unes interpretacions un pèl exagerades.
L'argument queda explicat en trenta segons, i l'obra dura una hora. Sort que tots els protagonistes, l'Eduard Farelo, en Jordi Bosch, la Míriam Íscla, la Marta Marco, En Roger Coma, La Clara Segura, en Boris Ruiz, l’Àngels Moll i en Pep Sais estan prou bé. Els papers no donen per gaire, excepte sobretot el de l'Eduard Farelo, que fa d'Albert, un bevedor que va pujant de to alcohòlic a mida que avança l'obra i que és molt creïble.
L'escenografia és sorprenent, i només per la seva espectacularitat ja val la pena anar-hi. Potser l'efecte principal es repeteix una mica massa, però en conjunt està molt bé. La llum és una mica plana, però com correspon a les demandes de l'espai.
Finalment em vaig quedar amb la sensació de no haver entès alguna cosa, o de no tenir prou
He sentit parlar sovint del teatre de l'absurd, on no hi ha res lògic, ni cap estructura ni construcció dramàtica, on algun personatge fa i diu coses que no venen a to i que sorprenen tothom, fins i tot els altres personatges, que tot i així no se n’estranyen gaire.
Sí, Harold Printer va escriure una obra absurda, on retrata una suposada decadència cultural d'uns nous rics, sis personatges que sopen en un restaurant, i que demostren una baixesa ètica i moral estupenda, que contrasta amb l'educació del cambrer, que posa en evidència diversos cops la superficialitat i falta de formació dels clients. I Lluís Pasqual encara exagera més aquesta visió ridícula amb unes interpretacions un pèl exagerades.
L'argument queda explicat en trenta segons, i l'obra dura una hora. Sort que tots els protagonistes, l'Eduard Farelo, en Jordi Bosch, la Míriam Íscla, la Marta Marco, En Roger Coma, La Clara Segura, en Boris Ruiz, l’Àngels Moll i en Pep Sais estan prou bé. Els papers no donen per gaire, excepte sobretot el de l'Eduard Farelo, que fa d'Albert, un bevedor que va pujant de to alcohòlic a mida que avança l'obra i que és molt creïble.
L'escenografia és sorprenent, i només per la seva espectacularitat ja val la pena anar-hi. Potser l'efecte principal es repeteix una mica massa, però en conjunt està molt bé. La llum és una mica plana, però com correspon a les demandes de l'espai.
Finalment em vaig quedar amb la sensació de no haver entès alguna cosa, o de no tenir prou
nivell cultural per apreciar el que se'ns vol fer entendre.
Alguna cosa no rutlla quan llegeixes crítiques excel•lents, d'ara i de fa anys, i tu no saps veure res del que els que hi entenen hi han vist. O és que no cal entendre res més del que vaig veure i m'estic complicant la vida ?
Sortint em vaig comprar el llibret on hi ha l’obra completa. Me la llegiré a veure si hi descobreixo alguna cosa... ja us ho faré saber.
Sigui com sigui, no em vaig divertir, això si que ho tinc clar.
Sortint em vaig comprar el llibret on hi ha l’obra completa. Me la llegiré a veure si hi descobreixo alguna cosa... ja us ho faré saber.
Sigui com sigui, no em vaig divertir, això si que ho tinc clar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada