OBRES

Fa uns mesos vam decidir fer obres a la casa de Les Coromines. Ens feia il·lusió ampliar-la, perquè a la casa li faltava un espai prou gran com per poder-hi posar gent sense haver de seure a la falda de ningú per menjar. Habitacions n’hi ha, i són prou grans com per posar-hi dos llits, però massa petites perquè hi puguem dinar més de deu persones.

14 de maig del 2011

Així doncs, amb tota la il·lusió del mon, ens vam embarcar en un projecte que ha anat creixent a mida que li hem anat donat voltes i més voltes, i que, òbviament, també s’ha anat encarint.

Embrancar-nos cada cop més és una de les virtuts que tenim la Roser i jo. Ens agrada allò del “ja que...”  

Ja que hi estem posats, fem-hi un bany. Ja que... una habitació a baix, ja que...  cuina, rebost, vorera al jardí, arreglem el jardí... i pim pam, pim pam, és com si ens estiguem fent una casa nova, amb la seva teulada, les seves parets, la seva llar de foc, les seves finestres... i la seva HIPOTECA.

Tothom t’avisa que el pressupost inicial no serveix més que per multiplicar-lo a mida que passen els dies i que van sorgint inconvenients i sorpreses. I tenen raó, perquè si no surt una roca allà on no esperaves, i s’ha de repicar, descobrim una humitat que ve de sota terra, o una biga podrida...  i van apareixent sorpreses i imprevistos que van augmentant el grau de preocupació per la factura final de manera exponencial. I els terminis es retarden, i et comences a plantejar si val la pena deixar els porticons per més endavant, i així estalviar temps i diners, o no posar-hi portes, o el jardí que sigui salvatge, que fa més rústic, o convidar als parents i amics a pintar (perquè no te’n refies que sàpiguen enguixar, ni que siguin capaços de fer instal·lacions elèctriques, que si no...)

9 de juliol

Ara mateix som dins d’una espiral, una mena d’huracà que ens arrossega amb força i d’on ja no podem escapar. Aquella il·lusió inicial va deixant pas a un estat de preocupació permanent, i fins hi tot a puntuals moments d’histèria, que no et permeten gaudir ni un moment dels suposats beneficis de les reformes. Un s’imagina assegut al sofà davant la llar de foc, un dia fred d’hivern, veient com a fora neva i alimentant el foc per mantenir l’escalfor a dins. Però si no hi ha xemeneia no la podrem encendre, oi?. I la calefacció, com que la caldera es beu el gasoil a litres, millor no fer-la servir gaire, i tornarem a passar aquell fred que ens impedia anar-hi a l’hivern. Però ara, com que hi hem fet les obres, hi anirem, encara que sigui embolicats amb quinze mantes i amb un braser sota la taula camilla.

Però seguim endavant, com si tot fos felicitat i bones notícies, i ensenyem els avenços als amics i coneguts amb un somriure d’orella a orella, donant una imatge de goig permanent, d’alegria continguda, però total. I parlant amb uns i altres, patint perquè no se t’escapi cap plor, o mirant de dissimular exposant els beneficis futurs que tindrà el nostre esforç pels fills i pels nets, algú, amb aquella confiança que dona l’amistat, et dirà amb seguretat :

- “Escolta, jo de vosaltres, JA QUE hi esteu posats, faria la piscina, perquè després   us farà una mandra...”

29 de Setembre

Ens mirem amb la Roser i amb aquella complicitat que fa temps que ens permet entendre’ns amb un cop d’ull, de seguida ho tenim clar. Deixo que sigui ella la que digui que si, que és una gran idea, perquè JA QUE...   mentre a mi, ara sí, se m’escapa una llagrimeta que dic que és de felicitat, però que quan començo a sanglotar, em sembla que ja ningú no em creu.

Finalment tampoc hi haurà piscina, però amb la resta he de reconèixer que he exagerat una mica. Si que em fa il·lusió que s’acabi. I no tant per disfrutar-la, sinó per perdre de vista als paletes i saber, d’una vegada, el mal que em farà la butxaca quan se’n vagin.