TRAGEDIA

Una cançó del David Bowie ens va portar al teatre Grec la La Roser, la meva filla Júlia i a mi. Només aquest petit tall que va oferir el TN de TV3 amb Starman i un grup de ballarins i ballarines va ser suficient per fer-nos venir ganes de veure tot l’espectacle. Sorprenentment, encara quedaven entrades per aquella mateixa nit, tot i que només se’n feien dues representacions, i ens vam afanyar a comprar-les. El tall era enganyós, perquè la “Tragèdia” d’Àlex Rigola, no tenia massa a veure ni amb el Bowie ni amb la coreografia elegant que vam veure per la tele. 


Allò només era un moment molt puntual, del que l’Àlex es servia per representar una festa Dionisíaca (recordeu Dionís-Bacus, deu del vi, del teatre, de les festes, les orgies i del plaer). Encara es faria més evident aquesta festa en les coreografies, algunes de molt bones, amb tots els ballarins nus, amb contorsions que representaven passions humanes relacionades amb la violència, la mort i el sexe.

L’obra està basada en “El naixement de la tragèdia”, de Nietzsche i ambientada en un paisatge mediterrani, ben simbolitzat per un camp de blat i una olivera . Una escenografia molt sòbria, però molt bonica i elegant. Sincerament, jo no vaig entendre massa cosa, si és que hi havia res a entendre, però si que vaig disfrutar d’alguns moments d’una estètica molt atractiva, i de les coreografies de Ferran Carvajal, originals i atrevides. Només criticaria la gratuïtat d’una escena una mica massa crua, amb una agressió sexual força realista que em va impactar. He de dir que ja m’agrada que en un teatre alguna cosa m’interpel·li per la seva cruesa o realisme, i en aquest cas va ser així. Però ni a la meva dona ni a la meva filla els va fer cap gràcia. Potser el meu punt de vista masculí em va immunitzar una mica davant el que per a elles va ser com una mena d’ofensa.

Un espectacle sorprenent, original i estèticament impecable en un entorn perfecte. Però potser encara no estic preparat per assaborir-lo com caldria.