Ahir diumenge potser vam començar una tradició. La primera
cantada intergeneracional de la festa major de Sarrià va anar molt bé, i com
que tots en vam quedar tant contens, és de preveure que l’any que ve ho
repetirem, i l’altre també, i l’altre, i l’altre... les tradicions algun dia
comencen, oi?
A finals de mes d’agost de l’any 2010 vam anar a Lausanne la
Roser i jo amb la Marta i la Laura. Elles dues anaven a casa de la Clara
Batllori i el seu marit a passar uns dies, i nosaltres ens vam estar en un hotel.
Vam quedar per veure’ns i fer algunes coses junts, i l’últim dissabte del mes
d’agost la Clara ens va aconsellar que anéssim a la catedral perquè al vespre s’hi
organitzava una mena de retrobada després de l’estiu que consistia en una
cantada popular. Un grup damunt d’un escenari cantava cançons prou conegudes
com per que tothom les cantés, i amb l’ajuda d’un cançoner la veritat és que ho
feien. Tothom cantava amb ganes la majoria de les cançons, petits i grans
semblaven passar-s’ho bé fent una activitat conjunta. El grup tocava bé, i la
majoria dels temes eren molt “cantables” per facilitar que la gent s’animés i
l’ambient desprenia un aire de cordialitat i de simpatia, amb tothom content,
alguns xerrant, d’altres menjant un entrepà o escoltant, però la majoria
cantant a ple pulmó. Nosaltres sabíem poques cançons, però en vam poder cantar
algunes i també ens vam sentir part de la festa, i varem compartir aquells
moments de felicitat col·lectiva i viure unes hores a Laussanne com si fóssim
uns veïns més que ens retrobàvem després de les vacances. En tindrem sempre un
record fantàstic.
Ahir vam intentar
imitar aquella trobada. La idea estava clara. Algú canta per donar el to i les
entrades, i la resta de la gent segueixen les cançons amb l’ajuda d’un cançoner.
Primer en vam parlar amb la meva filla Júlia, que forma part de la comissió de
festes, i que va arrodonir la idea conjuntament amb els altres components de la
comissió. Proposaven que les cançons no només les cantéssim el meu germà Jordi
i jo, que som els primers que ens vam proposar fer-ho, sinó que també s’hi
afegissin cantants de generacions més joves per cantar cançons més actuals. Una
bona idea, que és la que ens va servir
de punt de partida per fer la tria de cançons i per organitzar-nos. El segon
pas va ser fer la inscripció d’activitat de la festa major que s’inclouria al
programa. Ja no hi havia marxa enrere.
En Jordi i jo seriem els més veterans, mentre que el Raimon
el Gerard i l’Albert representarien la generació més jove. Finalment encara hi vam
afegir al Blai i l’Oriol, que amb els seus vint anys representarien les noves
generacions. El repartiment de cançons en teoria s’havia de fer respectant les
generacions, però com que cadascú vam triar les que ens faria gràcia
interpretar, finalment tots cantàvem una mica de tot.
Els criteris per seleccionar les cançons eren clars. Que
fóssim molt conegudes i fàcils de cantar en grup. Crec que ho vam aconseguir,
encara que potser algunes ens vam adonar que no les coneixia la majoria de la
gent. L’altre qüestió important era fer uns bons cançoners, clars i ben
organitzats. Aquí ens ha faltat treballar-hi una mica més, sobretot en posar
tots els acords i en establir un ordre que respongui a algun criteri, ja sigui
alfabètic, cronològic o seguint algun fil argumental.
Tampoc vam encertar la quantitat que en necessitaríem. Vam
preveure que amb cinquanta ja en tindríem prou, però finalment hi havia més de dues-centes
persones !!
Un cop acabada la cantada, i tot i estar feliços i contents
perquè tots ens ho vam passar molt bé i podríem dir que va ser un èxit, també
em vist que ens calia assajar força més, i que cal deixar de cantar sovint per
escoltar la gent que canta i perquè no sembli un concert, que tampoc ho fem
tant bé com perquè ningú ens vingui a escoltar.
La veritat és que ens va ajudar moltíssim la predisposició
de tots els amics i coneguts, joves i grans, que en tot moment van col·laborar
tant com van poder, amb una alegria i unes ganes fantàstiques. A mi
personalment em va fer molta il·lusió veure com cantaven i ballaven la Roser i
la Júlia, la Berta i la Roser. Unes cantant
i organitzant, i les altres aixecant-se a ballar cada dos per tres, em van fer
sentir bé i em van transmetre l’ànim i donar l’energia que necessitava per
cantar davant de tanta gent, que és una cosa que no estic acostumat a fer. He
de reconèixer que un cop vaig ser al balcó de l’ajuntament amb el Jordi i vaig
haver de començar a cantar, al primer moment no em va resultar fàcil. La por a
equivocar-me o a fer-ho malament, a desafinar o no recordar la lletra, em va
passar pel cap. Però de seguida em vaig asserenar, notant el Jordi al costat
tocant la guitarra tranquil·lament i veient a baix tothom entregat. Jugava a
casa i era evident en totes les cares somrients que em miraven. Després ens vam
anar embalant i vam arribar a disfrutar molt més del que esperava.
Les felicitacions un cop acabada la cantada ens van fer
encara més evident que tots s’ho havien passat bé, i que la cantada és un tipus
d’activitat que sempre tindrà una bona acollida per part de la gent del barri .
És un acte popular que potencia la coneixença i la comunicació entre els veïns
de Sarrià.
Estic més que content d’haver anat amb la Roser, la Marta i
la Clara Batllori, aquell vespre a la cantada de Lausanne.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada