HEDDA GABLER

Laia Marull és Hedda Gabler. Sí, sí, no ho dic metafòricament, és l’autèntica Hedda Gabler, i no puc imaginar aquest personatge explosiu i excèntric, en mans de cap altre actriu. Aquesta dona que vol ser feliç i no ho aconsegueix, que es vol revelar però no sap com, i ho fa de manera maldestre, cremant el poc que li queda i fent mèrits per autodestruir-se fins aconseguir-ho. Jovial i geniuda, imprevisible, dura, cruel i amb algun efímer apunt de tendresa. Estúpida, malcriada i  capriciosa. Poruga, indefensa, dèbil i definitivament perduda.  

Aquesta Hedda és encara més apassionant que cap altre gràcies, també, a una escenografia esplèndida, que és el suport perfecte per a uns actors i una història que avancen plegats cadascú cap al seu particular drama. La música fa de coixí emocional, i ajuda a situar-se del tot, i la direcció d'en David Selvas posa els personatges allà on cal, i els mou sense parar en una coreografia que afegeix tensió i ritme, i no et deixa ni un moment per respirar. L'Ernest Villegas forma part d'aquest món fictici i caòtic de la Laia, perdó, de la Hedda, i si no veu l'abisme que els separa és perquè viu en una altre galàxia, i ni tant sols s'imagina com es troba de lluny de la seva dona i de tot el que surt del seu petit univers. Egoista i envejós, no veu com li fuig de les mans la Hedda, i com els seus amics la desitgen tant o més que ell, i estan disposats a tot per aconseguir-la. El passat torna, i desperta passions mai oblidades, a causa, sobretot, de l'avorriment i la rutina en que s'han instal·lat les seves vides.     

En Pablo Derqui apareix per fer de detonant, per despertar la part més fosca, la que es queda més tranquil·la pensant que sempre hi ha algú pitjor, i viure tant feliços. Hedda, però, és prou diferent com per portar-lo fins l'abisme i donar-li l'empenta que necessita. O així ho creu ella...

Les complicades relacions entre tots els personatges no són més que uns excusa més per que la Hedda llueixi els seus encants, la seva malicia, la bogeria portada fins a l'extrem, fins al punt on no hi ha retorn.

La Cristina Genebat i l'Àngela Jové contribueixen a donar forma a aquest drama i hi posen una dosi de normalitat que s'agraeix.

     

He disfrutat com poques vegades de la magnífica interpretació de la Laia Marull, a la primera fila del Lliure de Gràcia, comprovant de prop la bona feina que fa i sentint gairebé a la pròpia pell les seves angoixes. Havia llegit alguna crìtica no gaire positiva d'una suposada interpretació "exagerada". No puc estar més en desacord amb aquesta manera de veure-ho. No hi ha res exagerat en la inerpretació de la Laia Marull. Hi ha passió, talent, força i molta feina al darrere. I un atreviment que obté la recompensa de ser capaç d'emocionar, de remoure i d'impactar. Sensacions difícils d'experimentar en un teatre. Una nit per no oblidar. El meu sincer agraiment a tot l'equip.

Esperàvem trobar els carrers nevats a la sortida, però no ha estat així. Molt de fred, però ni una volva de neu. De moment !!