EL REI LEAR

Mirar de costat a costat, movent el cap amb un gest brusc i precís per anar del rei Lear a la seva filla, a la traïdora o a les altres, que traeixen de veritat amb el pitjor dels enganys, adulant i posant en evidència la sinceritat. NO. Estimar sense voler demostrar-ho, no cal, NO. Perquè esperar que ens contradiguin? què ens fa buscar l’aprovació? Forçada o imaginada, però ens afalaga i ens agrada. I les paraules clares que ens qüestionen i ens obliguen a discutir, a pensar, a veure’ns com som, ens molesten, irriten, emprenyen, encara que finalment, si les haguéssim escoltat, podríem haver estat fins i tot feliços. SI.

El foc i la sang, la por, la veritat necessària expressada per qui, volent fer-nos riure, ens obre els ulls, buits, oberts o tancats, és ben igual. Ironia que ens fa veure-hi clar, música alliberadora, bogeria clarivident. Febleses que són fortaleses per qui ho sap endevinar, botxins ineptes avocats al suïcidi o a la desesperació, odiant tot allò que ens impedeix ser prou egoistes per ni tant sols estimar a qui ens estima. Ulls embenats, fills enganyats, dones que fan de dones, un rei que comença sent un rei i acaba com una reina damunt un escenari buit, farcit de res que faci nosa, pujant i baixant l’espai com si fos una metàfora del que som. Pugem, baixem, caiem i ens enfilem. I morim. Shakespeare ja ho va explicar fa anys, i avui ens ho han recordat al teatre lliure, amb claredat, tensant l’arc fins a travessar-nos el cervell i l’ànima, a crits o xiuxiuejant, però amb la lucidesa pròpia dels genis que per explicar-se no necessiten cap altre cosa que un cos i una veu. El llenguatge del cos i el de les paraules són dues armes massa poderoses com per ignorar-les. M’han tingut amb l’alè encallat, amb els ulls plorosos i amb les mans suades, mort de por per no acabar descobrint massa coses de mi i del meu món. Angoixat esperant el final, no sé si vull que s’acabi, sí, sí, no, no, no se si ara ja m’avorreixo, ara si que no vull patir més. NO. Final. Set en blanc. Sublim !