La sensació que ja ha arribat l’estiu, per cadascú ve
marcada per un fet diferent. Quan els fills marxen de colònies i campaments,
quan canvia les programacions de ràdio i televisió, amb les Havaneres de
Calella, els festivals de Cap Roig, Pedralbes o Peralada, amb la calor
insuportable o quan apareixen els suplements estiuencs dels diaris, amb
notícies lleugeres, pàgines en anglès i propostes de viatges. Però últimament
per nosaltres el punt exacte on comença l’estiu és la nit que anem al teatre
grec. Teatre a l’aire lliure en un entorn immillorable, menjar alguna coseta
abans als mateixos jardins del teatre (a preu d’or), seure a les incòmodes
cadires gairebé dues horetes a la fresca, o a la calda, de la nit barcelonina.
Després un gintònic mal fet a preu de gran especialista i una estona asseguts a
la pèrgola dels jardins, un autèntic privilegi a l’abast de pocs, a preu de
saldo. Una estona tranquil·la de conversa en un entorn bucòlic, per valorar l’obra
que acabem de veure o per repassar temes pendents que la dinàmica diària no ens
permet debatre amb la calma necessària.
Així ha començat l’estiu un any més, i aquest cop ho ha fet
amb el versos de Shakespeare, amb seu teatre en vers interpretat per bones
actrius i actors, amb un resultat potser no excel·lent, però si més que digne. Tenia
ganes de veure l’Ariadna Gil en un escenari, i només per això ja valia la pena
ser-hi. No em va agradar massa, però tampoc em va decebre. La seva presència té
un nosequè hipnòtic que em va captivar de seguida, tot i ser conscient que en
alguns moments la seva interpretació no estava a l’alçada. Però per un estrany misteri,
m’agrada escoltar-la, sentir la seva veu pronunciar tant bé totes les paraules
i declamar, potser amb alts i baixos, però amb mestria en els moments on cal
mostrar-se dolça i seductora. Sí, és veritat que en d’altres moments no troba l’entonació
adequada, però no hi fa res, tampoc ho vaig trobar a faltar, mira, que vols que
et digui...
El Joel Joan fa una mica el pallasso, però caram, ho fa molt
bé. Sí, és el Joel de la tele, potser previsible i tòpic, però em fa gràcia, té
una naturalitat envejable i una presència escènica que molts voldríem. I no té
res a veure amb l’alçada, no, sinó amb la manera de moure’s, de riure, de
mirar, de no fer res. És bo el paio.
De la resta, és de justícia destacar la Sílvia Bel, amb
aquella veu tant bonica, aquella dicció tant impecable, i aquella prosòdia tant
i tant... perfecta. Laura Aubert, també pallassa, però molt bona pallassa i
actriu còmica, jove i amb un futur espectacular.
Un molt notable Àlex Casanovas i també efectius Mercè Pons, Jordi
Boixaderas, Aleix Albareda i Rosa Renom que es va trencar el canell en una
desafortunada caiguda gairebé al final. Crec que es va marejar i tot, perquè es
veia blanca i es recolzava al Joel Joan amb més força del que el paper devia
exigir. Va sortir de l’escenari i ja no va tornar a entrar, ni tant sols a l’hora
dels aplaudiments. I estranyament ningú en va dir res...
Un encert de la direcció són els fragments musicals, que amb
resultats desiguals afronten prou bé tots plegats, i afegeix dinamisme i ritme
a un popurri d’escenes, sovint no massa ben trenades, i que costen de seguir.
Júlia i Proteu se’m barregen amb el quartet de cavallers i dames de Treballs d’amor perduts i amb el Valentí
i la Sílvia d’Els dos cavallers de
Verona, o l’Hero i la Beatriu, el Benedicte i el Claudi de Molt
soroll per no res. La sensació de que faltaven hores i més aviat dies o
setmanes d’assaig, la vaig tenir només començar, detectant dubtes, poc ritme,
moviments no massa naturals i petits errors poc importants, però que em treien
del context i que em feien difícil tornar-hi a entrar.
Un deu al vestuari (sobretot a la perruqueria) i un deu
també a l’escenografia, espectacular, senzilla i efectiva, i a la llum sòbria,
elegant i que permet seguir bé tota els detalls de l’obra, que no sempre passa!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada