Els partits que volien fer una lectura plebiscitària de les eleccions al parlament de Catalunya ho tenien ben fàcil. Es tractava d’agrupar les forces del si, les del no i les del si/no i fer tres blocs clarament diferenciats. Les forces del sí ho van fer. “Junts pel sí” n’és l’exemple. ERC i CDC, amb algunes entitats socials, es presentaven sota unes sigles i amb un únic punt, un full de ruta àmpliament explicat que ens haurà de portar a la independència. Per tant els partidaris de la independència ja sabien a qui votar.
Les forces del no, representades
sobretot pel PP i Ciutadans, van decidir presentar-se cadascú pel seu compte,
per separat, i negar el caire plebiscitari de les eleccions, afegint altres
qüestions, per ells molt més importants al seu programa electoral i defensant
la unitat d’Espanya per damunt de tot. Per tant, negaven la qualitat de plebiscit
i ho convertien en unes eleccions “normals”.
El PSC també el podem situar al
bloc del NO. Però tampoc van voler fer un front comú amb els seus rivals de
sempre, demostrant que per molt que desitgin seguir units a Espanya, les
diferències ideològiques pel que fa a d’altres temes són massa grans. Són
incapaços, doncs, de posar-se d’acord per presentar una sola candidatura del
NO, i refermen la seva idea clara de que no són unes eleccions plebiscitàries. És
una opció.
El bloc del SI/NO va crear una mena
de conglomerat on hi ha IC i EUiA. en cap cas contraris a la independència, però
sí amb les seves pròpies idees sobre com arribar-hi, o si més no, partidaris
del dret a decidir. I Podemos, que ha aconseguit trobar la manera d’entrar al
parlament de Catalunya amb aquesta aliança, com ja va fer a l’ajuntament, i que
defensa la celebració d’un referèndum pactat amb l’estat.
CSQP van voler prioritzar les
qüestions “socials” davant de les “nacionals”. Conscients que entre els seus
votants també hi ha independentistes, que també posen davant els temes socials
als nacionals, en cap moment es van mostrar partidaris de la unitat d’Espanya,
i defensaven el dret a decidir, tot i que no una declaració unilateral d’independència.
Finalment tenim a les CUP,
independentistes, partidaris d’una DUI des del moment en que al parlament de
Catalunya hi tinguin majoria els partits del SÍ. És a dir “Junts pel Sí” i ells
mateixos.
Un cop aclarit el punt de
partida, arriba l’hora de fer el recompte.
Seguint aquesta lògica, que
potser es pot matisar, però que és difícil de discutir, tenim els resultats de “Junts
pel Sí” per una banda, amb 62 escons i un 39,6% del total de vots emesos.
Els de, C’s, PSC i PP per l’altra,
amb 25, 16 i 11 escons respectivament, és a dir 52 en total, i un 39,1% dels
total de vots emesos.
CSQP en un tercer lloc,
equidistant entre els SÍ purs i els NO purs, van aconseguir 11 escons i un 8,9%
dels vots.
I les CUP, clarament i sense ambigüitats
partidaris del SÍ, però amb més pressa que ningú per arribar-hi, fins i tot amb
una DUI, que van treure 10 escons i un 8,2% dels vots.
Les conclusions són clares, i afirmar
que qui no va votar a Junts pel sí i a les CUP estava en contra de la
independència és fals. Només es pot fer des de l’ofuscació partidista o
directament des de la mala fe. Algú pot creure que és el mateix votar Ciutadans
que Podemos o PP? De cap manera. Si volien fer el recompte en clau plebiscitàries
ja sabien el que havien de fer. Unir-se i concórrer plegats amb un punt que
deixés clar que en cap cas no volien la independència. Si no ho van fer és cosa
d’ells, però ara que no ens enganyin i sumin naps i cols.
Els altres, els que estan pel
dret a decidir, encara que sigui pactat amb l’estat, tenen el 8,9%. No els
podem sumar enlloc.
Per tant,
SÍ, 72 diputats i el 47,8% dels vots
NO, 52 diputats i el 39,1% dels vots
SÍ/NO 11
diputats i el 8,9% dels vots
I aquest és l’anàlisi dels
principals mitjans de comunicació europeus. Dels espanyols, vist les sumes
interessades, i les floritures que arriben a fer perquè els hi surtin els
números, no ens en podem refiar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada