"Tenir consciència de la pròpia ignorància és un gran pas cap al saber". Benjamin Disraeli, Comte de Beaconsfield, estadista i escriptor anglès del segle XIX.
Estimats amics d'un núvol ignorant,
És l'espai quàntic? I el temps? I jo?
La paraula quàntic porta associada prejudicis de complexitat, de dificultat, que fan que el interès s'encongeixi. Donem per suposat que no ho entendrem i, enraonadament, decidim no malgastar la nostre energia i dirigir la nostra mirada cap a una altra banda.
Això no obstant, a hores d'ara, ja hauríeu de saber les quatre coses bàsiques de la mecànica quàntica (la dualitat partícula-ona, el principi de superposició i interferència, el col·lapse de la mesura quan és observada i, finalment, l'entrellaçament). Aquesta tarda ho he sentit de nou a tres gegants de la física que ens han parlat de la "Informació, comunicació i computació quàntica": Alain Aspect, Ignacio Cirac i el premi Nobel del 2005, Roy Glauber. A aquest darrer no l'ha entès ningú, i no és estrany, doncs passava amb llenguatge matemàtic i sense solució de continuïtat, de la coherència de la llum a l'aleatorietat dels camps caòtics, la correlació, la factorització, la distribució de Poisson o l'òptica no-lineal. És clar que li van donar el Nobel: no es van atrevir a dir-li que no!
Però, anem a allò que avui m'interessa. Lord Kelvin, un altre rellevant físic, aquest de finals del segle XIX, va dir al 1901 que " ja ho sabíem tot de la física. Bé, tot excepte un parell de petits assumptes". D'aquests "petits assumptes" se'n van derivar res menys que la Teoria de la relativitat i la Mecànica Quàntica que són les dues grans columnes de la física del segle XX. Un petit error de càlcul!
Que allò que és estigui fet de petits bocins explica prou bé com funcionen les coses. Així, per exemple, l'energia no es pot intercanviar de manera continua sinó en petits paquets que anomenem quantums, la llum no és un doll continu sinó un seguit de minúscules "partícules" que anomenem fotons. (Sabíeu que en tot el univers visible hi ha 10 88 fotons? O altrament: 10.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000 -si no m'he descomptat, és clar! -).
Les teories quàntiques que inicia Planck a principis del segle XX, estan al darrera del coneixement que avui tenim del món material. Que no les comprenguem no les fa menys belles ni menys importants.
Ara bé, no ho sabem tot. Tanmateix, coneixem bé allò que sabem i, fins i tot... allò que no sabem! Quan l'home, no massa temps enrere, fa el pas de saber que és el que li manca per saber, s'accelera -i de quina manera- el ritme d'expansió de la frontera del coneixement! Ens instal·la en un estat inflacionari del coneixement científic. Els propers anys seran plens de progrés en l'àmbit del coneixement de les coses. (I si no em creieu llegiu el llibre "Los próximos 50 años: el conocimiento humano en la primera mitad del siglo XXI" de John Brockman).
Em pregunto si aquest progrés anirà acompanyat d'un més gran coneixement de l'home? O potser, ja ho sabem tot de l'home? Sabent que som aquí per aprendre, per estimar, per aprendre a estimar -com diu Alex Rovira-, ens cal saber res més?
Així doncs, les preguntes imaginables estan totes elles plantejades. Tan sols resta anar trobant respostes. Un dels reptes que cauran és la quantificació de l'espai i del temps. Deixaran de ser, o millor, comprendrem que no són continus. Del temps no em sorprèn. Avui ja el dividim. És allò que fem quan parlem de viure en el present, diferent del passat, diferent del futur. El que deixem enrere i el que tenim per endavant. L'avui és una màquina inexorable de trossejar una dimensió infinita: a cada pas li mossega una llesca al futur i la transporta, ja quantificada, al passat. El futur no és més que una massa homogènia i indesxifrable que l'avui -l'etern present- va convertint en bocins -quantums- que s'acumulen en un endreçat passat.
Sí, amics, el temps és quàntic! Tan sols ens manca que algú, un dia, ho descobreixi!
I si el temps és quàntic, l'espai -que no és més que una altre dimensió del mateix- ho ha de ser per força. Però això ho discutim un altre dia, d'acord?
L'altre gran supòsit de la mecànica quàntica és el principi d'incertesa: la impossibilitat de fixar a la vegada posició i velocitat d'un cos i, per tant, la renuncia al concepte de trajectòria. I aquí és on m'he reconegut "quàntic"! Erràtic com soc, a cops fins i tot ciclopètric, no tinc trajectòria definida sinó un núvol dispers d'estats possibles!
I ja m'està bé. Així puc aspirar a allò que va dir el poeta hindú del segle IV, Kalidasa: "Els grans esperits són com els núvols: recullen per desprendre's".
En aquest esforç em trobareu.
Una mullada abraçada.
Nota1: Haureu notat que el curs ja ha començat al Cosmocaixa. Per aquells de vosaltres interessats en la comunicació, el 8 de novembre Robert Seyfarth parlarà de "La comunicació i les ments... del micos"! Per una vegada que parlen de mi, no us ho perdeu!
Nota2: Després de la sessió d'avui em veig amb cor de formular la Micologia Quàntica: Quants rovellons varem trobar el passat divendres mentre pujàvem al llac de Querigu! Es superposaven, s'interferien, s'entrellaçaven en un cistell que creixia a cada observació!
PERE HOMS
LA MEVA RESPOSTA...
Hola a tots:
Quina casualitat ! Precisament l'altre dia parlàvem amb uns amics, en una sobretaula, d'això que ens comentes tu, Pere.
Li varem donar moltes voltes però no vam arribar a cap conclusió. Ja haureu entès que del què vam parlar no és ni d'espai quàntic, ni de partícules-ona, ni tant sols del principi de superposició. El tema que ens va encaparrar va ser el temps, i els núvols. I semblava que plouria. I ha plogut !!
També vam tocar el tema dels fotons, però només de passada. No entràrem en l'aleatorietat dels camps caòtics perquè teníem presa. Havíem de seguir treballant en la Festa dels Súpers i de caos ens en sobra !
A més a més de la felicitat i la bellesa, el que més m'ha fet pensar últimament, ara va de veres, és el sentit del concepte "ARA". Després de llegir una "contra" de La Vanguardia, d'un tal Eckhart Tolle (10/10/2007, val la pena), em va assaltar el dubte. El passat i el futur... existeixen ?? Mentre llegia l'escrit d'en Pere ha arribat un moment que he pensat que hi trobaria la resposta. Imaginar-me l'avui mossegant llesques de futur no m'ha ajudat a desxifrar l'enigma, però la idea de deixar enrere i de mirar endavant m'ho ha aclarit una mica. Definitivament, el Passat i el Futur no existeixen !
A veure si m'explico...
Només tenim el present, l'ara, que se'ns escapa de les mans per esdevenir... no passat, no, sinó per desaparèixer. Si ho comparo amb l'espai, quan jo passo pel costat d'un fanal i segueixo endavant, el fanal segueix allà, és, encara, fanal, i puc tornar enrere i veure'l de nou i gaudir de la seva llum. Però aquest instant que visc ara, s'acaba de volatilitzar. Mai més tornarà. Puc recordar-lo, rellegir el que escrivia mentre passava i veure'n fins i tot una foto. Però ja no tornaré a viure'l. I pel que fa al futur, no val la pena ni parlar-ne. Oi que encara no ha arribat? doncs quan arribi ja en parlarem.
A partir d'aquest punt d'ofuscada clarividència, em venen altres pensaments que ja no puc dominar. És ara quan , mal em pesi, em cal la ciència, i quan necessito algú que m'expliqui la relació entre la velocitat de la llum i el retorn al passat. Alguns ho han intentat i no se n'han sortit. Si arribés a ser possible tornar al passat, llavors podria acceptar la seva existència. I si algú pot viatjar al futur, que m'avisi !!
Vosaltres que preferiríeu, viatjar al passat, o al futur ?
Espero que aquest cap de setmana els rovellons campin per Les coromines i els poguem anar a caçar. Quina enveja que em fa pensar-vos plegant bolets a tort i a dret !
Un altra dia podríem parlar, si voleu, del que significa desprendre's. I de recollir. En Lluís Llach ho diu molt clar: "Aprendre per saber-se desprendre, vet aquí el vell secret".
Fins aviat
Toni
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada