CÀNCER

Aquests dies el meu cap ha estat força ocupat. A la Roser li han trobat un petit tumor i l'han hagut d'intervenir. L'operació ha estat un èxit i en aquests moments estem molt contents, pendents només d'uns últims anàlisis que comfiem que siguin favorables. Som conscients de la sort que, finalment, hem tingut, i tampoc cal que li donem una importàcia excesiva.
Tot i així, no vaig poder evitar que em tremolessin les cames quan el camiller se la va endur al quiròfan. I que aquest tremolor de cames es convertís en una sensació de por i d'una extranya solitut. Sort que estava amb la Carme i l'Amand, els meus cunyats, que van compartir amb mi aquestes sensacions i les van fer més suportables. I vam viure junts l'alegria de les bones notícies que anaven arribant del quiròfan. Les nostres filles també van ser, llavors i ara, un suport imprescindible. I el saber que els amics estan pendents de com va tot també ens ha ajudat molt.
Em sembla que sempre he estat conscient de la sort que tinc de d'estar amb la Roser, però potser el dia a dia, la normalitat, el saber que sempre hi és, fa que no ho valori en la seva justa mesura.
Sé que si a mi em van tremolar les cames, a la Roser li van tremolar unes quantes coses més. N'hem parlat i puc entendre les seves sensacions, però no sabria explicar-les. Del meu tremolor si que en vull parlar, perque és l'expressió de la por a perdre allò que em pensava que era "etern". De cop, les coses més senzilles van agafar una importància vital. Una mirada, una carícia, un somriure... una abraçada o un petó. Coses que fem cada dia de forma mecànica i que van passar a ser les coses més importants del món. I és que ho són !!