Ahir la Roser i jo vam anar a l'auditori a escoltar un concert de l'OBC dedicat a Haydn i Beethoven. Un concert de poc més d'una hora dirigit per l'actual titular el japonès Eiji Oue. És un molt bon regal de reis que ens van fer Carme i l'Amand.
No havia vist mai un director tant "original", movent-se d'una manera sorprenent amb girs cap al públic fent cares d'angoixa, d'alegria, de por, de sorpresa, d'emoció... Tant s'ajup com s'arrepenja a la barana delectant-se amb el que sent, com assenyala als violint de cop amb un gest sobtat i enèrgic. Un autèntic espectacle que pel meu gust distreu una mica la magnífica feina que fa. El programa em va agradar molt, especialment la setena de Beethoven, i un cop mes em va semblar que les condicions acústiques de l'auditori són exel·lents.
Aquest és el programa:
I part
Franz Joseph Haydn
(Rohrau, Baixa Àustria, 1732 – Viena, 1809)
Simfonia núm. 104 en re major, "Londres" (1795) 29 min
Adagio - Allegro
Andante
Minuet. Allegro
Finale. Spiritoso
II part
Ludwig van Beethoven
(Bonn, 1770 – Viena, 1827)
Simfonia núm. 7 en la major, op. 92 (1811-1812) 36 min
Poco sostenuto. Vivace
Allegretto
Presto
Allegro con brio
I aquest el contingut del programa de mà, que ajuda a entendre la música una mica millor als que no en sabem gaire.
Franz Joseph Haydn Simfonia núm. 104 en re major, “Londres”
Un cop Haydn va haver dirigit a Londres l’estrena d’aquesta simfonia el 4 de maig de
1795 al King’s Theatre, va escriure: “Una nova simfonia en re, l’onzena i darrera de les
angleses. L’auditori estava molt satisfet i jo també. Aquesta vetllada m’ha reportat
4.000 florins. Una cosa així només és possible a Anglaterra”. L’entusiasme de Haydn és
lògic. Havia triomfat, com sempre davant el públic anglès, i a més havia rebut una
quantitat de diners més que respectable si tenim en compte que aleshores el compositor
guanyava anualment 1.000 florins com a músic al servei de la família Esterházy. En un
sol concert n’havia guanyat quatre vegades més! Aquell concert suposà el comiat de
Haydn del seu estimat públic anglès i aquella simfonia era la darrera que composaria
malgrat que encara li restessin alguns anys més de vida. I Haydn va prendre’s molt
seriosament la composició d’aquesta obra, de manera que ens llegà una veritable obra
mestra que suposa la coronació de l’estil clàssic vienès a un nivell només comparable a
les simfonies més genuïnament clàssiques de Wolfgang Amadeus Mozart.
Es tracta d’una simfonia grandiosa, admirablement construïda tot seguint els esquemes
clàssics i marcada alhora per una profunda unitat entre els diferents temes en què es
basa, ja que tots ells estan relacionats entre si. Aquestes dues característiques es
manifesten ben clarament només iniciar-se l’obra, amb la perceptiva introducció lenta –
Adagio– que, sorprenentment i malgrat la seva brevetat, és en si mateixa un exemple de
forma sonata. De la característica introducció més o menys lliure, Haydn va passar aquí
a bastir una construcció admirable i magnífica, tot i que no va aconseguir –tampoc n’era
la seva intenció– restar importància al primer moviment pròpiament dit, l’Allegro que,
aquest sí i com és habitual, es basa en l’esquema de forma sonata. Aquest Allegro, però,
presenta alguns trets diferenciats com tot en aquesta composició magistral. En primer
lloc, veiem que s’imposa un tema que esdevé principal i que després podem reconèixer,
més o menys alterat, en els del segon i tercer moviment. Com sempre, el segon tema és
contrastant, en aquest cas més líric, però el desenvolupament –una nova audàcia de
Haydn– es basa de manera pràcticament exclusiva en un del motius rítmics que
caracteritzen el tema principal. Però, tot i aquestes audàcies, el resultat és una
composició innegablement clàssica, perfecta i equilibrada.
El segon moviment –Adagio– és un lied en tres parts com és habitual. La primera part, a
càrrec només de la corda i en menor mesura d’un fagot, ens introdueix en un clima
tranquil i serè que es trenca en irrompre la segona, que guanya en dramatisme amb un
silenci sobtat cap a la meitat del moviment –una altra gosadia de Haydn en atorgar un
valor expressiu tan important al silenci– mentre que la tercera ens retorna al principi
amb una intervenció destacada de la flauta. Un vibrant Minuetto amb l’habitual trio
contrastant conforma el tercer moviment, aquest marcat per un tema principal vibrant i
amb algun efecte inesperat com el crescendo de timbales a la part central.
L’obra acaba espectacularment amb un grandiós exemple de forma sonata –Spiritoso–
basat en una melodia popular que és el tema principal i que sembla ser que li va ser
suggerit a Haydn pels crits dels venedors ambulants que sentia pels carrers de Londres.
S’ignora l’origen d’aquesta melodia, però hom especula que podria ser anglesa encara
que també es trobi en el folklore croat i que fins i tot Smetana l’emprés en les seves
Danses txeques per a piano gairebé un segle després. Aquest tema viu contrasta amb un
altre caracteritzat pels valors llargs, és a dir, per una certa lentitud, malgrat que en tot
moment assistim a una creixent tensió que ens mena fins a un final esclatant.
Ludwig van Beethoven Simfonia núm. 7 en la major, op. 92
Richard Wagner, per a qui Beethoven era un referent, un punt de partida i un model a
seguir, “aquesta simfonia és la dansa en la seva màxima essència, l’acció del cos
traduïda a sons per proclamar els seus ideals”. I el sobrenom amb què Wagner va
referir-s’hi, “apoteosi de la dansa”, ha fet fortuna si bé no ha arribat a associar-s’hi tant
com el d’“Heroica” a la Tercera o el de “Pastoral” a la Sisena. Ara bé, la importància
del ritme és innegable i, en molts moments, la música suggereix la dansa. Beethoven la
va escriure entre la fi de 1811 i l’abril de 1812 –tot i que els primers esbossos del segon
moviment daten de 1806–, i el mateix compositor n’estava tan satisfet que la
considerava una de les seves millors obres. L’estrena va tenir lloc a la Universitat de
Viena el 8 de desembre de 1813 i va ser ben rebuda pel públic, però, quan es va repetir
quatre dies després, l’èxit fou esclatant. Fins i tot, el segon moviment va haver de
repetir-se complet. En ambdues ocasions el director de l’orquestra va ser Beethoven,
que ja estava pràcticament sord del tot. El compositor Ludwig Spohr, que hi era, va
escriure en una carta a un amic: “En aquest concert vaig poder veure per primer cop
com Beethoven dirigia l’orquestra. Malgrat que m’ho havies explicat moltes vegades,
vaig quedar extremadament sorprès. Transmetia les indicacions d’expressió a
l’orquestra mitjançant estranys moviments de tot el cos. Per a un sforzando, obria
violentament els braços, els torçava i quedaven creuats sobre el pit; encongia el cos en
un piano, s’inclinava quan minvava el volum, el redreçava a poc a poc en un crescendo,
fins a un forte, moment en què saltava per recuperar la seva estatura normal, i sovint, al
mateix temps, es posava a cridar sense tenir-ne consciència”.
Sorprenentment, la simfonia comença amb una introducció lenta, característica pròpia
de les simfonies clàssiques i que en les de Beethoven només trobem a la Primera,
Segona i Quarta, és a dir, que no trobem introducció lenta a les simfonies ja més
genuïnament romàntiques, tot i que la Setena ho és indubtablement. És per això que
aquesta introducció va més enllà de la funció habitual i esdevé un fragment amb
significat i entitat propis. Aquest Poco sostenuto és una grandiosa i extensa introducció
en cinc seccions que ens introdueix en un clima expectant, com de suspens –comú a la
introducció de l’enganyosament ‘clàssica’ Simfonia núm. 4– i que ens presenta els
temes i els ritmes que marquen el Vivace que ve tot seguit i que ja és el primer
moviment pròpiament dit, ple de contrastos i d’un atractiu irresistible, marcat des del
seu començament per un impuls rítmic que recorre tota l’obra.
Quan encara ressona el darrer acord del primer moviment, els instruments de vent
aporten ràpidament un caràcter ombrívol que ens introdueix en una mena de marxa
lenta. Comença així el segon moviment, l’inoblidable Allegretto, amb un motiu
principal basat en un senzill ritme que dóna peu a sis variacions en què lirisme i
dramatisme es fonen i es confonen. El tercer moviment, Presto, és un scherzo viu i
brillant, amb una secció central –el trio– basada en un antic cant de pelegrins. L’obra
acaba amb un vitalíssim Allegro con brio, gairebé frenètic, un crit de revolta més que un
esclat de joia genuïnament beethovenià al qual Wagner es referia així: “Amb una
rústega dansa hongaresa convida la natura a ballar. Si algú pogués contemplar la seva
dansa creuria veure materialitzar-se davant els seus ulls, en un immens remolí, un nou
planeta”.
Per a Gustav Mahler, que havia dirigit aquesta simfonia en diverses ocasions, aquest
final “és una autèntica experiència dionisíaca que deixa l’ànima en un estat
d’embriaguesa”.
Josep Pascual
Eiji Oue, director
Nascut a Hiroshima, va rebre les primeres classes de piano als quatre anys i als quinze
va començar, a l'Escola de Música Taho, els estudis de direcció musical amb Hideo
Saito, professor de Seiji Ozawa.
Va arribar als EUA per primer cop l’estiu de 1978, quan Ozawa el va invitar per
estudiar al Centre de Música de Tanglewood. Allí, Oue hi va coincidir amb Leonard
Bernstein, que es va convertir en el seu col·lega i mentor, i amb qui va compartir el podi
en gires internacionals per La Scala, Vienna State Opera i Opera de París-Bastille, a més
de Moscou, Leningrad, Berlín, Roma i d’altres capitals europees. El 1990, Oue va
assistir Bernstein en la creació del Festival de Música del Pacífic de Sapporo al Japó,
com a director resident de l’Orquestra del Festival.
Entre 1991 i 1995 va ser director titular de la Filharmònica Erie de Pensilvània i de
1995 a 2002 ho va ser de l'orquestra de Minnesota. El mateix 2002 va passar a ser
director titular del Festival de Música Grand Teton de Wyoming. Altres compromisos
estiuencs van incloure aparicions als festivals de música de Ravínia, Tanglewood,
Grand Park, Wolf Trap, Great Woods, Round Top i Midland.
Després d’aconseguir un gran èxit en la gira de 1997 amb la NDR Radiophilharmonie
de Hannover, Oue es va convertir en el seu director titular. El 2003, va ser nomenat
director titular de l’orquestra Filharmònica d’Osaka al Japó.
Entre els nombrosos premis rebuts cal ressaltar el Koussevitzky de Tanglewood (1980) i
el primer premi i la medalla d’or Hans Haring en la competició de direcció musical
Mozarteum de Salzburg. Oue ha dirigit orquestres tan importants com les
filharmòniques de Nova York, Los Angeles, Oslo, i les simfòniques de Filadèlfia,
Detroit, Saint Louis, Montreal, Toronto, la Nova Filharmònica del Japó, l’Orquesta
Nacional de España, la Simfònica de la Ràdio de Suècia, la Santa Cecília de Roma i les
alemanyes Filharmònica de Munic, Simfònica de la Ràdio de Frankfurt, la Deutsche
Oper de Berlín i la WDR de Colònia.
El 2005 va debutar al Festival de Bayreuth com a director de Tristany i Isolda. Ha
col·laborat amb el Leipzig Gewandhaus i les simfòniques de Gulbenkian, Malaisia i Sao
Paulo i ha enregistrat el Concert per a violí núm. 1 de Paganini i el Concert per a violí
núm. 8 de Spohr amb la Simfònica de la Ràdio de Suècia i Hilary Hahn per al segell
Deutsche Grammophon.
Eiji Oue és director titular de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de
Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada