ENSENYAMENT

El dia 8 de març TV3 va emetre dins del programa 30 minuts un reportatge sobre el SES Cristòfol Colom fet per les periodistes Esther Llauradó i Lourdes Guiteras. Un exel·lent treball que ens mostra d'una manera crua en quines condicions han de treballar mestres i alumnes d'un institut de la ciutat de Barcelona.
L'atzar ha volgut que fa pocs dies la Roser m'hagues ensenyat una altre reportatge que l'any 2005 van fer també per TV3 al 60 minuts sobre un mestre japonès, Toshiro Kanamori, que té una manera molt personal de treballar amb els seus alumnes de 10 anys. L'objectiu del curs, segons Toshiro és "aprendre a ser feliços". Els nens a classe expliquen els seus sentiments, riuen, ploren, discuteixen, però sobretot creen vincles i aprenen a respectar-se i a ser amics. Només veure com reben al mestre el primer dia, amb crits d'alegria i aplaudiments, ja es veu que estem davant d'un personatge singular.
Crec que els dos reportatges es poden comparar perfectament. El nostre sistema d'ensenyament no ofereix a aquests nois i noies del barri del Bon Pastor el que necessiten, i intenta integrar-los (domesticar-los) en comptes d'intentar entendre les seves necessitats reals i d'ajudar-los a desenvolupar-se considerant les seves circumstàncies. El mestre Toshiro Kanamori aprofita fets quotidians per ensenyar als seus alumnes a respectar-se, relacionar-se i a viure feliços. No descuida els continguts, però sovint fa passar per davant els conflictes "reals" perquè són els que aconsegueixen captar l’interès dels nens i per tant a l'hora que reben lliçons de "vida" treballen les diferents matèries. I tot es basa en combinar l'estimació per la seva feina i pels alumnes amb uns recursos innovadors i unes qualitats pedagògiques innegables. I no tots estem preparats per treballar d'aquesta manera. L'excel·lència és patrimoni d'uns quants, però ens ha de servir d'exemple i de motivació.
Els mestres del SES Cristòfol Colom fan una bona feina, segur. Ens consta que estan fent projectes molt interessants de fotografia o cinema relacionats amb el seu barri. Me'n guardaré ben bé prou de criticar-los !!
Però encara massa sovint s'intenta aconseguir amb el clàssic mètode del mestre que parla i de l'alumne que escolta, pren apunts i després fa un examen, que noies i noies d'un barri conflictiu, amb greus problemes de delinqüència i drogoaddicció, tinguin un bon comportament i s'adaptin a un sistema que no els ofereix alternatives.
En casos difícils com aquest (a Catalunya n'hi ha alguns més) si el departament d'ensenyament aconseguís un equip de mestres especialment preparats, amb ganes i amb il·lusió, (segurament molts d'ells serien els que ja estan treballant a l'institut) els resultats millorarien molt. I amb unes instal·lacions molt més adequades, és clar, perquè és indignant que no hi hagi un manteniment com cal i es permeti que s'arribi a aquests nivells d'abandonament tant bèsties! (potser una bona activitat motivadora fora arreglar les instalacions de l'escola entre tots...)
La feina que s'ha de fer amb aquestes noies i nois potser no és que sàpiguen les taules de multiplicar, ni tan sols que aprenguin català (això em costa d'escriure i tinc dubtes) La feina principal consisteix a fer que aprenguin a respectar als altres, a aprofitar amb alegria totes les oportunitats per expressar la seva personalitat individual (frase extreta literalment del reportatge japonès), a afirmar els seus punt forts i els dels seus amics (també) i a anar descobrint el difícil art de viure i de conviure. I això s'ha de fer des del primer dia. Si a preescolar no s'enfoquen bé les coses, i també a primària, després serà molt difícil reconduir-les. Aquesta és la clau. Quan aquests alumnes arriben a l'institut alguns gairebé no saben ni llegir ni escriure, per no parlar de que tenen uns valors que no encaixen amb els d'una societat "normal" (perquè ens entenguem) i això fa molt difícil, si no impossible, que acabin bé aquesta etapa d'escolarització. Al Bon Pastor em sembla que poca cosa es deu poder fer amb els alumnes més grans... (tot i que s'ha d'intentar fins al final) però de cara al futur s'hauria fer molta feina. És a les escoles de primària on s'hauria de fer l'esforç, amb els equips de mestres i amb les famílies (dificilíssim !!). Així quan arribessin a l'institut potser encara hi hauria alguna cosa a fer. Mentrestant crec que amb el que fan (amb tota la bona fe, això si) no n'hi ha prou. Caldria algun Toshiro, que segur que en tenim. I també voldria dir que els millors mestres i molts recursos anessin als llocs on més falta fan. Ho acceptaríem amb esportivitat?
I això passa al Bon Pastor, a ciutat vella, a la Mina, als barris perifèrics de Madrid o París, i a molts barris marginals de les ciutats de tots els països desenvolupats. Fa pensar que és un problema global que no interessa resoldre per poder mantenir unes elits (nosaltres?).
Una última reflexió. El nivell d'educació que aquests nens japonesos porten empeltat segur que no només ve de l'escola. No és ben bé que vingui de sèrie, però casi. Les seves famílies i la seva societat hi posen molt de la seva part. Segur que el Japó té molts problemes, i tant. Però segur que també fan moltes coses bé.