Ahir varem culminar un mes de maig inmillorable. Mai s'havien pogut guanyat els tres títols més importants de la temporada i era inimaginable poder-ho fer amb aquesta elegància i aquest joc tant brillant. I amb tanta superioritat. Un 2-6 a Madrid, seguit d'un 4-1 a la final de la copa contra el Bilbao, amb la lliga guanyada dues jornades abans d'acabar i amb aquest memorable 2-0 al Manchester, el -fins ara- millor quip del món, que ens ha donat la tercera lliga de campions, la segona en quatre anys. Si un no es seguidor habitual del Barça potser trobarà exagerat que tots aquests fets puguin significar tant per mi. S'ha d'haver mamat a casa desde petit aquesta estimació pel futbol, pels colors blau i grana, per un club i uns jugadors que defensen el nom de Barcelona, i potser de Catalunya, allà on van. És un sentiment impossible d'explicar, difícil de justificar davant qui no ho entén. Si el barça guanya estic més content (que dic més content... estic MOLT content) i si perd el Madrid la festa és complerta.
Cada cop que guanyem alguna cosa important, i especialment ara que estem al millor moment de la història, no puc deixar de pensar en el meu pare, i en el meu oncle, en com n'haguéssin sigut de feliços veient com el seu equip de tota la vida (també el deu seu pare, el meu avi) guanyava la copa, la lliga i la champions amb un joc tant brillant i sense prepotència, tot i la superioritat exibida. Ells no van poder viure unes victòries tant contundents, i em sap greu que no siguin aquí per veure-ho.
Trobo a faltar agafar el telèfon després del partit, i, com sempre fèiem, comentar-lo ampliament, alegrant-nos o entristint-nos plegats. Ara que no ho puc fer sempre em guardo un moment per pensar en ells i fer-los cinc cèntims de com ha anat tot.
La final de la Champions la vaig veure envoltat d'amics i amb la Roser, que aquest cop tampoc s'ho va voler perdre, i em va fer moltta il·lusió tenir-la allà i poder abraçar-nos per cel·lebrar els gols i la victòria. Va ser una nit fantàstica, culminació d'una temporada que, futbolisticament parlant, és la millor de les nostres vides.
Gràcies al Guardiola i a una colla d'exel·lents jugadors que ho han donat tot per aconseguir tants d'exits. Ja sé que s'embutxaquen una pila de diners, però els dels altres equips també, i no ho han guanyat tot.
Visca el Barça.
Visca Catalunya.
Cada cop que guanyem alguna cosa important, i especialment ara que estem al millor moment de la història, no puc deixar de pensar en el meu pare, i en el meu oncle, en com n'haguéssin sigut de feliços veient com el seu equip de tota la vida (també el deu seu pare, el meu avi) guanyava la copa, la lliga i la champions amb un joc tant brillant i sense prepotència, tot i la superioritat exibida. Ells no van poder viure unes victòries tant contundents, i em sap greu que no siguin aquí per veure-ho.
Trobo a faltar agafar el telèfon després del partit, i, com sempre fèiem, comentar-lo ampliament, alegrant-nos o entristint-nos plegats. Ara que no ho puc fer sempre em guardo un moment per pensar en ells i fer-los cinc cèntims de com ha anat tot.
La final de la Champions la vaig veure envoltat d'amics i amb la Roser, que aquest cop tampoc s'ho va voler perdre, i em va fer moltta il·lusió tenir-la allà i poder abraçar-nos per cel·lebrar els gols i la victòria. Va ser una nit fantàstica, culminació d'una temporada que, futbolisticament parlant, és la millor de les nostres vides.
Gràcies al Guardiola i a una colla d'exel·lents jugadors que ho han donat tot per aconseguir tants d'exits. Ja sé que s'embutxaquen una pila de diners, però els dels altres equips també, i no ho han guanyat tot.
Visca el Barça.
Visca Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada