Dijous 4 de juny vam anar a veure "La casa dels cors trencats" de Bernard Shaw, una critica a la societat anglesa de principis de segle extrapolable a la societat occidental actual. Una sèrie de personatges que es troben en una casa-vaixell posen en evidència la seva hipocresia, les seves frustracions i els seus desitjos i inquietuts en el context de la primera guerra mundial a Anglaterra. Temes com la recerca de la felicitat, l'amor, els diners, la joventut i la vellesa apareixen per sota d'una trama on el sentit de l'humor i la locuacitat dels personatges ajuden a reflexionar sobre aquestes i moltes altres coses. És la metàfora d'una societat que s'enfonsa i que ningú sap com salvar del naufragi. Els personatges es pregunten "Que puc fer amb la meva vida" i les respostes van apareixent amb millor o pitjor fortuna.
El capita del "vaixell", interpretat per en Pep Cruz, és el personatge central, un vell de més de vuitanta anys que ja no espera res de la vida, que enyora el passat i desprecia el present. Intenta assolir el "setè grau de concentració" (el rom...) i planeja matar a tota l'espècie humana. Ara, per ell, la felicitat consisteix en cedir i somiar, enlloc de resistir i actuar. Les seves filles no saben gestionar la seva bellesa i l'atracció que exerceixen entre els homes. El marit d'una d'elles és un seductor, atractiu i mentider i el de l'altra sempre treballa i no apareix en cap moment. Completen el panorama una noia que s'ha de casar amb un ric home de negocis -que representa l'home que només pensa en fer diners- per salvar de la ruina al seu pare, un personatge bo i tolerant que és l'únic que actua amb sentit comú. Un jove pretendent d'una de les germanes i cunyat seu, i un lladre i la seva dona, criada de la casa, tenen un paper secundari, però important, perquè representen la part de la societat més necessitada.
El capita del "vaixell", interpretat per en Pep Cruz, és el personatge central, un vell de més de vuitanta anys que ja no espera res de la vida, que enyora el passat i desprecia el present. Intenta assolir el "setè grau de concentració" (el rom...) i planeja matar a tota l'espècie humana. Ara, per ell, la felicitat consisteix en cedir i somiar, enlloc de resistir i actuar. Les seves filles no saben gestionar la seva bellesa i l'atracció que exerceixen entre els homes. El marit d'una d'elles és un seductor, atractiu i mentider i el de l'altra sempre treballa i no apareix en cap moment. Completen el panorama una noia que s'ha de casar amb un ric home de negocis -que representa l'home que només pensa en fer diners- per salvar de la ruina al seu pare, un personatge bo i tolerant que és l'únic que actua amb sentit comú. Un jove pretendent d'una de les germanes i cunyat seu, i un lladre i la seva dona, criada de la casa, tenen un paper secundari, però important, perquè representen la part de la societat més necessitada.
Tots els personatges estan molt ben interpretats. Impressionant el paper que fa en Pep Cruz, el capità Shotover, que des del primer moment tens la sensació que el personatge estava escrit per ell. La Silvia Bel cada cop que la veig m'agrada més. Una dicció envejable i un caràcter poderós que encaixen amb la filla petita del capità com un guant. Els matisos que l'Ariadne requereix els interpreta tant bé que en algun moment converteix una dona creguda i prepotent en una noia dolça i trencadissa. La Carme Elias fa d'Hesione, freda, insensible, calculadora, es troba molt còmoda amb el paper de la filla gran, i gairebé sempre porta el pes de l'obra, amb un exel·lent resultat. Està impecable desde tots els punts de vista.
L'Abel Folk és l'Hèctor, un home insatisfet, enamoradís i seductor, que tot i estimar l'Hesione, acaba intentant seduïr totes les dones que li passen pel davant. També està esplèndit.
L'Anna Ycobalzeta interpreta l'Ellie Dunn, una noieta que busca l'amor en un seductor, que s'ha de casar per conveniència amb un home ric, i que ho acaba fent amb el vell capità, que és amb qui millor s'entén. M'agrada aquesta noia. Al principi fa un paper una mica tou, com de bleda, però poc a poc vas descobrint que és per "exigències" del guió, i que l'Ellie fa un procés de canvi durant l'obra que l'Anna condueix amb seguretat, amb un resultat més que notable.
El seu pare, el senyor Dunn el "broda" l'Artur Trias. Només l'havia vist en Telenovel·les, i em va sorprendre molt positivament. Em vaig enamorar del seu personatge, i segur que ell hi té alguna cosa a veure.
En Mangan, l'empresari sense escrupols, el porta amb la seva eficàcia habitual en Pep Anton Muñoz. És un gran actor, i tot el que li veig m'agrada. També és un personatge ple de matisos, que en la seva pell encara s'aprecien millor. Crec que de tots els actors és qui millor conecta amb el sentit de l'humor de l'autor, i la gent li agraeix rient amb algunes de les seves intervencions. No sé si és ell o és el personatge, però sembla que s'avinguin molt.
En Santi Ricard i en Carles Sales també estan molt bé, però la Carme Fortuny, sense entar malament, em sembla que desentona una mica.
L'escenografia està molt bé, representant l'interior d'una casa que sembla un vaixell. Un decorat ampli, ben il·luminat, i molt ben moblat que és un entorn perfecte per a la trama. L'escena final, al jardi-camp de futbol, em sembla massa freda, tot i que és original i permet veure la inmensitat de l'escenari de la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya.
Tant a mi com a la Roser en va agradar molt.
Més que aconsellable !!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada