THE ARTIST, SENSE PARAULES

Pla curt, arran de terra, del prospecte d’una pel·lícula trepitjat per tothom un dia de pluja. Tràvel·ling molt lent d’un actor abatut, fumant i bevent wisky. El reflex damunt una taula de vidre d’un home que hi aboca un got de wisky, amb un moviment circular que no permet distingir entre l’original i el reflex. Una sala de cinema gairebé buida amb el director allà veient el seu fracàs. Una noia amb una piga pintada damunt del llavi, amb uns ulls perfectes i una mirada neta. L’ambient emboirat d’una sala de visionat amb sis o set persones totes fumant.  Un actor famós sorprèn una figurant abraçada a la seva americana. Un aparador d’una botiga de roba amb una elegant americana i el reflex d’un fracassat just al damunt. 

Un munt de plans bonics, elegants, ben iluminats i magnificament enquadrats. Uns actors amb la imatge perfecta pels personatges que representen i per l’època on es situa la història, els anys vint, el final del cinema mut i el naixement del sonor. El decliu dels vells actors i l’explosió de les noves estrelles. Ambientació impecable, immillorable, vestuari, caracterització i música perfectes. 

Tot això seria suficient per fer una gran pel·lícula, però alguna cosa falla. Encara que hi ha tots els ingredients per aconseguir un resultat ideal, potser falla el ritme, potser la durada, excessiva, o potser l’arriscada tria de fer una pel·lícula muda i en blanc i negre en el moment on el cinema està evolucionant cap a nous formats i on la tecnologia permet qualsevol cosa imaginable. 

Segur que precisament el fet que no sentim els diàlegs ha despertat un interès especial, i ha permès que poguéssim centrar l’atenció en altres aspectes que habitualment no veiem. I això que per a molts és un valor afegit, a mi m’ha fet més complicat apreciar el valor d’una història que per ella mateixa no aporta res de nou. És un tema conegut, amb els ingredients de sempre, potser més ben tractats del normal, però poc original i massa previsible. Una història d’amor, amb final feliç. O m’he perdut alguna cosa?

L’absència de paraules queda compensada per uns actors que interpreten els seus papers amb molta expressivitat i molt de talent. Jean Dujardin i Bérénice Bejo ens salven de l’avorriment. Saben trobar sempre l’expressió adequada, la mirada, el somriure o el gest còmplice, i tenen la capacitat d’atrapar-te des de el primer moment fins al final. Ell té l’aspecte d’un autèntic actor dels anys vint, afectat i exagerat, que s’enfonsa quan s'apaga el seu èxit i s’arruïna, i ella la bellesa innocent i la naturalitat angelical d’una noia corrent, que triomfa sense perdre cap de les seves virtuts, i manté tota la tendresa cap a l’home que tenia idealitzat, demostrant que el seu amor no té res a veure amb l’admiració cap a l’actor, sinó cap a l’home.

No és una pel·lícula dolenta, ni molt menys, però tampoc és d’aquelles que emocionen i es recorden sempre. Hi ha alguna escena memorable, com les reaccions del públic d’aquella època en una sala plena a vessar, molt més extravertides i unànimes que avui, o 

el moment en que Jean Dujardin-George Valentin, és engolit per les arenes movedisses, metàfora del seu terrible final com a actor, mentre Bérénice Bejo-Peppy Miller s’ho mira plorant. O el moment en que dona de l’actor de cine mut més famós del món li diu, li suplica, que parli !

Suposo que THE ARTIST guanyarà alguns òscars, perquè tothom en parla molt bé, i segurament se’ls mereix, però a mi no m’ha emocionat ni tant sols en moments més brillants, i no crec que el temps millori la meva opinió. Si la torno a veure potser l’hi trobaré el que avui no li he sabut veure? Potser sí. De moment, jo no m’he quedat sense paraules.